Viure és una vulgaritat, vull dir que generalment no té res d'excepcional. Els cucs de terra són animals triploblàstics, celomats i protostomats, a algú segurament li pot semblar una meravella, evidentment són éssers vius, però s'alimenten d'excrements que troben a la terra i, què voleu que us digui?, jo no els trobo precisament excepcionals, els cucs de terra. Tot allò que no és mort, viu; tot allò que no és inert, viu. El que ja és més complex és tenir-ne consciència.
Viure és conjugar els verbs en primera persona, viure és sentir l'escalfor del sol en un fred dia d'hivern i tremolar recordant tot allò que ja no és, però que encara batega a través dels mots i de les imatges. Viure és anar afegint espelmes a un pastís cada vegada més magre i mirar al voltant i ser conscients de la soledat que, malgrat tot, sempre ens acompanya. Viure és mirar cap al futur i aclucar els ulls per no enlluernar-nos, perquè el sol sempre surt pel costat del futur.
Viure és anar fent, anar tirant, és llegir el diari amb els dits tremolosos d'emoció per tot allò que no sabem i que volem saber. Viure és beure una tassa de cafè i mirar per la finestra un ocell que passa en la llunyania. Viure és assaborir un somriure, una mirada, un silenci. Viure és fer camí, viure és perdre el temps, viure és menjar el pa de cada dia i estimar la terra que palpita sota les teves sabates.
Viure no és un mèrit, morir tampoc. El mèrit és saber explicar per què vius i acceptar que pots morir en qualsevol moment. Viure és tenir ganes de viure, amb totes les conseqüències que això comporta. Viure és contemplar com el món gira, com passa la vida pel davant. A vegades viure és aturar-te, enmig del fang, per no haver de trepitjar un innocent cuc de terra que tresca per continuar vivint.
