Jaume Torramadé va dir que la vida de defensor del ciutadà és més tranquil·la que la d'alcalde, a Salt. Hi està d'acord?

No et pensis, la vida de defensor és un xic dura, també. Sobretot pels casos que hi ha hagut últimament de desnonaments, gent que li treuen el PIRMI... Estem en una època molt magra, no hi ha ajudes, no hi ha diners. La feina de defensor també és dura. Jo aquí vinc quatre hores els dijous, però pràcticament faig de defensor les 24 hores. Això que un s'emporta els problemes a casa, en aquest cas és cert. La gent ve a queixar-se a la botiga, quan em troben pel carrer...

En la memòria de 2012 es veu com han crescut els casos de desnonaments, gent sense recursos...

Sí, ens vénen tots els casos del temps que estem vivint. Fa deu anys, eren més casos de les hortes, multes, denúncies, que això sempre hi ha sigut. Però, últimament, gairebé tot és amb base social.

La gent, es queixa amb raó?

Com sempre, n'hi ha que sí i n'hi ha que no. La part més dura del defensor és dir-li a un ciutadà que no té raó, que el que demana no tirarà endavant. I n'hi ha d'altres que sí, que tenen raó, i fem el corresponent suggeriment a l'àrea de l'Ajuntament. I si jo veig que el ciutadà té raó i el regidor o cap d'àrea em diuen que no, llavors m'haig de "barallar" amb el regidor de torn.

S'ha sentit escoltat, per part de l'administració?

Sí, sempre. Amb això, cap problema.

I li han fet prou cas?

Sí. A la memòria es pot veure que, de 50 casos, se n'han resolt 42. N'hi ha vuit de pendents que els passaré al nou defensor.

En aquests dotze anys, hi ha algun cas que l'hagi marcat especialment?

De fet, tots m'han marcat. Són tants anys...! Recordo, per exemple, un senyor a qui li van fer tirar la barraca a terra, i es queixava que hi tenia totes les eines a dins, o sigui, que les havia perdut totes. Vam estar parlant amb ell, i al final resulta que no tenia cap eina, sinó que només ho deia per cobrar. Una altra anècdota: una senyora em va venir amb una serp dins d'una bossa, dient que sabia que la veïna de dalt la hi havia posat al replà per espantar-la. Llavors hi ha temes més seriosos, com ara d'urbanisme: a un senyor, per exemple, no li feien la vorera del voltant de casa seva perquè deien que els camions la farien malbé. L'Ajuntament i l'Incasòl s'anaven passant la pilota i al final ho vam poder resoldre a favor del ciutadà.

Suposo que aquests casos el fan sentir orgullós.

Sí, i al revés: quan no pots solucionar una cosa, et sap greu. Un altre cas que vam resoldre favorablement va ser el d'un senyor a qui li van posar una multa de mil euros per vendre tres ramats de julivert. La multa em semblava desproporcionada, i això també es va resoldre a favor del ciutadà. Semblen petites anècdotes, però al ciutadà l'afecten moltíssim.

Com a Síndic, com ha viscut totes les convulsions socials que ha viscut el municipi?

Jo he viscut tot el que ha passat a Salt, i n'he parlat amb els síndics de Badalona, Santa Coloma de Gramenet... és a dir, ciutats que també surten molt als mitjans. I això és el que hem fet nosaltres: sortir molt als mitjans. La gent, però, viu tranquil·lament. Jo fa quaranta anys que estic aquí i no he tingut cap problema. Sí que un any es van cremar quatre o cinc cotxes, però aquell mateix any, a Figueres, se'n van cremar 110 i no van sortir enlloc. Aquí, en canvi, se'n van cremar cinc i vam sortir a tot arreu.

Com veu Salt d'aquí a deu anys?

Jo crec que bé. Pensar que tot anirà malament és d'avis.