aquesta epidèmia de grip posarà tothom al seu lloc. Els malalts, al llit; i els imbècils que es pensen que això d'estar malalt és subjectiu i que la gent es fa el malalt per no anar a treballar, al punt de mira de totes les ires. Els funcionaris han vist canviades a cop de decret les seves condicions laborals. El discurs ranci de la classe política que recerca diners arreu, per no haver de cobrar -ai, pobres- dels que més diners tenen, els duu una vegada més a fer el més fàcil, el menys compromès: retallar sous i drets dels seus treballadors i treballadores.

Fins fa un any, les baixes es cobrien i es cobraven. Ara -i, per més vergonya, amb l'acord d'alguns sindicats- no es cobreixen les baixes de les persones malaltes fins passats 10 dies d'absència i a partir del segon dia el salari minva fins a desaparèixer en la persona malalta (sigui quina sigui la malaltia). Estar malalt, doncs, ha estat gravat amb una doble càrrega: la baixa la paguen els ?com?panys de la persona afectada perquè li han de cobrir l'absència; la persona malalta veu que a més d'estar malalt i perjudicat, no cobra. D'aquesta manera, la noble ciència mèdica queda reduïda a una qüestió negociable, a un negoci: no s'avalua la salut del treballador amb criteris mèdics sinó el perjudici que ocasiona per la seva manca de salut i, al mateix temps, la necessitat que té el malalt de treballar i cobrar per poder subsistir. Tants anys d'avenços i d'història social per arribar fins aquí?

A part del greuge laboral que representa, aquesta mesura és una estafa al contribuent, de primera categoria. Preguntin-se això: qui cobra els 9 dies de malaltia, si no els cobren ni el titular ni el substitut ni l'escola o institut? El contribuent paga els seus impostos perquè la professora i el mestre ensenyin el seu fill els 160 dies lectius de l'any de manera efectiva, no a través de professors de guàrdia o professors afins que cobreixen el temps d'absència. Els companys del malalt ni coneixen els alumnes, ni saben el tremp de la classe, ni poden fer-se al càrrec de sobtades substitucions com si no passés res. La pèrdua educativa és molt important. No fa falta dir que a primària fa temps que es procedeix amb aquesta evident precarietat. L'important, pensa l'administració, és que els nens estan ben guardats. Ni els preocupa la qualitat educativa -al revés del president de França, per exemple, que sí que inverteix en educació i futur-, ni els preocupen els seus treballadors, ni els preocupen els contribuents.

Però no es preocupin: aquesta grip, i d'altres que puguin venir, posarà tothom al seu lloc. Si ningú no obliga els policies a obligar els malalts a quedar-se a casa, el virus s'escamparà, content com unes pasqües, per aules, ambulatoris, autobusos i bars. Els malalts no cobraran si estan al llit i, per tant, no deixaran d'anar a treballar i, per tant, d'escampar microbis; els centres mèdics i les escoles es col·lapsaran en interminables cercles viciosos de malalts reincidents... Cal esperar que llavors la gent deixi aparcada la ingenuïtat i agafi el garrot.