Avegades cal mirar-se un mateix, ens hem de vigilar de prop. D'entre tots els individus amb mala pinta, el pitjor és el que es reflecteix en els vidres dels aparadors de les botigues just quan passem nosaltres. Com en un joc de miralls projectat fins a l'abisme, ens emmirallem tothora en una realitat que ens refusa, però l'experiència ens evidencia que sense ser conscients d'aquest "jo", no podríem anar més enllà en els procel·losos camins de la vida.
No ens reconeixem en la cara que ens mira amb mirada boirosa a primera hora del matí, mentre posem en remull el raspall de les dents; fins i tot les mans semblen cobrar vida pròpia, quan ens gratem, incrèduls, la closca casposa del cap. La veu que sorgeix de la nostra gola sembla un eco llunyà, una paròdia de programa humorístic. Però el pitjor de tot, de ?lluny, és la veueta interior que ens acompanya constantment i que opina sobre tot el que fem o deixem de fer.
Hi ha qui no suporta estar sol amb aquesta presència, amb aquest "jo" impertinent i loquaç, i quan arriba a casa engega la tele o posa música a tot drap per no sentir-la. A vegades busquem companyia justament per evitar-nos a nosaltres mateixos. Considerem la soledat com si fos només un eufemisme per no haver d'acceptar que vivim encadenats amb els nostres sentiments i als nostres pensaments.
En diem "introspecció", d'aquesta anàlisi de la consciència individual. Difícilment arribarem mai a comprendre'ns de tot, ni a acceptar totalment aquesta dualitat que habita en el nostre interior. Passarem gairebé tota la nostra existència defugint aquest esperit que encalça permanentment la nostra ànima. Fem el cor fort, intentem ser valents, no ens fa por la mort, però -tal com deia el mestre Woody Allen- generalment preferiríem no ser-hi quan arriba el moment i deixar que l'altre "jo" carregui amb el mort.
