Montserrat Fontané, mare dels tres germans Roca, se sent guanyadora del premi "en part", encara que puntualitza que ella els va ensenyar "a treballar", però que els plats que fan ara no tenen res a veure amb els quals ella elabora. Un exemple? Ahir la Montserrat tenia de menú al seu restaurant verdura, truita, pollastre al forn i botifarra de pagès. Uns metres més enllà, el menú del restaurant dels fills incloïa Vellut de carxofes amb Cynar, Múrgules amb tel de llet i nous al curri, o Lletons i ventresca de xai a la brasa amb albergínia, cafè i regalèssia. No gaire a veure, no. Tanmateix, Montserrat espera que algun dels seus néts segueixi en el futur amb la tradició familiar, sense especificar en quina de les dues branques.

Al tràfec de cafès i entrepans característic de l'hora dels esmorzars s'hi sumaven ahir les felicitacions, les abraçades i el telèfon, que no parava de sonar. Montserrat Fontané i el seu home, Josep Roca, no amagaven la satisfacció. "Per als pares és un orgull veure'ls tan units i saber que, rebin els premis que rebin, no canviaran la manera de ser", assegurava el pare. "Quan ho vaig saber, no sabia si riure o plorar, perquè l'emoció és increïble i la satisfacció, immensa", afegia la mare, que tot i l'atabalament no parava de remenar cassoles perquè -com recordava- "el dinar s'ha d'enllestir a l'hora".

Té ben gravat allò que va sentir dilluns a la nit, després de saber que la revista Restaurant Magazine havia situat El Celler de Can Roca al número 1 de la llista mundial. "Quan van arribar al segon lloc jo ja estava contenta i deia que n'hi havia prou, però ara estem molt feliços", assegurava.

Ahir al matí, des que van obrir el seu bar-restaurant situat al capdamunt de la pujada de Taialà, tant la Montserrat com el seu marit no van parar de rebre felicitacions.

Clients i amics s'acostaven a l'establiment per abraçar-los, el telèfon no parava de sonar i, des de primera hora, el degoteig de mitjans de comunicació va ser constant. El matrimoni rebia tothom amb un somriure, i entre declaració i declaració, en Josep no deixava d'atendre la barra i la Montserrat s'escapava constantment a la cuina per remenar les cassoles del dinar. Aquí, entre fogons, ha vist créixer els seus fills. Ella i el seu home van obrir el bar-restaurant ara fa 46 anys i, des del principi, en Joan -el xef d'El Celler- ja hi remenava. "Quan ell i en Josep acabaven l'escola, venien a jugar i a fer els deures; en Joan, des dels dotze anys, ja ens ajudava a servir, però l'altre s'estimava més jugar a pilota", explicava la Montserrat, en referència al sommelier. Uns anys més tard, va arribar en Jordi. "Ell va ser la joguina de tots, però allò que està clar és que ens en faltava un per fer les postres", indicava la mare, en referència al més petit. "Veure'ls tan units és un orgull", va concloure.