Just en el moment que el Defensor de la Ciutadania de Girona demana que es garanteixi el dret a l'aigua de tots els gironins; just ara que els pantans són a dalt de tot amb nivells no vistos en 35 anys; justament ara que se sap que els usuaris gastem menys aigua animats per la idea de no malbaratar un recurs tan important, l'Ajuntament de Girona pretén pujar-ne el preu fins un 3,6%.
Ja costa d'empassar-se que una ciutat amb quatre rius i una sèquia, una ciutat amb infinitat de pous i recursos hídrics hagi de cobrar el que cobra als ciutadans i ciutadanes per un recurs bàsic i fonamental, com perquè es plantegi pujar-ne el preu. De fet s'acompleixen dues de les previsions que fa temps van de boca en boca entre la gent conscient de la ciutat: 1) no pot ser que la gestió d'un bé imprescindible estigui en mans d'una empresa; 2) en el món dels negocis, si la gent no compra prou per garantir els guanys d'un producte s'han de tocar els preus.
Quan la Generalitat -en un concurs que encara cueja i que és del pitjor que ha fet en dècades- va deixar la gestió de les aigües del país en mans d'una empresa privada, la finalitat de la qual no és altra que obtenir beneficis, s'endevinaven totes les misèries que podien ocórrer. Com que no surten els números perquè la ciutadania, conscient i conscienciada, vigila i consumeix amb cura l'aigua, l'Ajuntament autoritza la companyia a cobrar més per compensar la baixada de consum. És un esperpent. El capital i el capitalisme són un esperpent, per això s'insisteix tant des del sentit comú que els béns comuns i prioritaris han de ser públics, de gestió pública, amb control popular i democràtic.
Però encara resulta més esperpèntic quan es pensa que de l'aigua ningú no en pot prescindir i que per tant el sobrecost anirà a càrrec de tothom per igual (tingui piscina i jardí de 2.000 m2; faci servir l'aigua per cuinar i rentar-se), en un moment que els sous han perdut poder adquisitiu, si no han estat reduïts dràsticament, que hi ha milers de persones sense treball i sense ingressos, que hi ha gent que passa gana i perd la casa.
A Girona, el tema de l'aigua tendeix a l'esperpent. Per exemple, l'Onyar. Cal suposar que algú recorda que l'Agència Catalana de l'Aigua va exigir a l'Ajuntament de Girona enderrocar la plaça Catalunya i fer-la més alta, sense columnes, per possibilitar el pas de les aigües embravides d'una riuada. Per exemple, el Galligants, un riu eixut i eixugat per culpa de les obres de la variant de la N-II per Sant Daniel, un riu que només circula quan plou i que sovint fa pena. Per exemple, el Güell, convertit per obra i gràcia de les obres de desviament i canalització en una conducció ridícula d'un metre d'ample. Per exemple, el Ter, amb cabal escàs -i sovint mínim- pel transvasament d'aigües a Barcelona, en un incompliment lamentable que ecologistes (l'Ateneu de Girona) i grups d'esquerra han denunciat.
"L'aigua és vida" per a tothom. Per això mateix, ha de ser tema de debat urgent de manera seriosa, democràtica i popular.
