La justícia

11.07.2013 | 07:14

És just qui respecta la justícia, o sigui, totes aquelles normes i reglaments que s'autoimposa la societat per fer possible la vida en comú, és la frontissa que permet la coexistència entre la lliure voluntat de cadascú amb la voluntat de qualsevol altre. La justícia és el deure més important, però no és la virtut més alta. L'amor no és un deure -això ja ho formulava Aristòtil- però val molt més que la justícia.

Malgrat que Cupido es representa, igual que la dama de la justícia, amb els ulls embenats, l'amor i la justícia viuen en mons separats. La justícia no sorgeix d'una passió, però tampoc és res en si mateix, no neix d'una naturalesa mineral, o animal, o vegetal; la justícia no s'empaqueta en la cadena de producció d'una fàbrica o es dissenya en un estudi d'enginyeria, la justícia és un determinat contracte entre els individus.

Qualsevol contracte sempre comporta, entre altres coses, uns terminis, unes dates més enllà de les quals el pacte deixa de ser efectiu. Amb la justícia passa exactament el mateix, s'ha d'exercir en el moment precís, ni massa aviat -"La justícia extrema és l'extrema injustícia" (Terenci)-, ni massa tard, quan el temps ja ho ha corromput tot. Actualment, per exemple, ens preguntem si és possible fer justícia en els casos de corrupció que ens assoten, quan tots ells van passar ja fa més d'una dècada.

La justícia ens iguala, per dalt o per baix, i ens dota a tots amb els mateixos drets i les mateixes obligacions. Però no tothom es presenta davant de la justícia en peu d'igualtat, en l'antiguitat es compraven jutges, avui es compren advocats i no tothom té el mateix poder adquisitiu. La justícia no és una virtut, ni tampoc un dret consolidat per naturalesa, la justícia sempre està per fer, per defensar o per conquerir.

Enllaços recomanats: Premis cinema