Dijous, 18 de juliol de 2013, a la plaça Catalunya de Girona. La filera de policies armats, encaputxats, desafiants, traça una línia defensiva que separa el poble que es manifesta amb nens, gossos i pancartes i la seu de CiU a la plaça Catalunya.

Es manifesta gent que ha perdut el pis, persones que se solidaritzen amb els desnonats i els estafats, indignats amb el nombre de corruptes que governen el país, ciutadans escandalitzats per la vergonyosa actuació de la policia autonòmica en la pèrdua de l'ull de la ciutadana Esther Quintana i posterior ocultació de dades...

La policia, de cara als ciutadans i ciutadanes, protegeix fermament la seu del partit polític, filma i fotografia els manifestants. La policia està molt equivocada. Es pensa que defensant partits i institucions està defensant el poble; s'equivoca perquè el poble el té just al davant, desvalgut, abandonat a la seva sort, sense treball i sense esperança. La policia, amb la seva acció contra el poble, està legitimant una banda de xoriços que han (presumptament -de moment, només presumptament-) espoliat el palau de la Música, però que abans ja s'havien beneficiat de diners destinats a formació de treballadors (provat i jutjat), i abans havien tingut afers d'allò més dubtós...

Curiosament, els xoriços que són tan ben protegits per les forces d'ordre han rebaixat els salaris dels agents que els protegeixen, els estan desmuntant la sanitat pública i gratuïta, els estan malmeten l'escola i per poc que badin fins i tot els restringiran les pilotetes de goma i l'aigua del camió antidisturbis l'hauran de pagar entre tots fent una quitança...

Ni el PP, ni CiU, partits al poder a Espanya i Catalunya, estan legitimats per donar cap lliçó de democràcia, per mostrar-se com a models de res. Què és més incívic i violent: aprovar lleis que perjudiquen greument els ciutadans o manifestar-se contra aquestes lleis? Què és més lamentable: cridar davant la seu d'un partit per la seva evident corrupció o executar sense miraments els dictats del capital i els seus sicaris? Què és més reprovable: titllar de xoriços els corruptes o tapar-se les vergonyes els uns als altres i negar-se a dimitir?

Quan la mili era obligatòria, el gran debat per no convertir l'exèrcit en professional era que amb el poble ral fent de soldat sempre tenies l'esperança que aquell ciutadà podia pensar lliurement i negar-se a anar contra altres ciutadans; en canvi, en l'exèrcit professional d'avui simplement s'acompleixen ordres.

Als cossos i forces de seguretat, les ordres vénen de qui paga. Qui paga és el Govern, que executa ordres dels qui no volen que res es mogui per continuar pescant en abundància. En la delicada línia vermella que tracen els mossos d'esquadra cada vegada que hi ha una manifestació de ciutadans contra polítics i polítiques corruptes, el més important és adonar-se en quin costat són els ciutadans i en quin els delinqüents.