D´estafes i Estafadors

31.07.2013 | 07:29

és ben cert que cadascú, d'acord amb la seva consciència, administra com més li convé la seva vena altruista, filantròpica o caritativa. Només faltaria. De fet, si hi ha una cosa que defineix els humans és la disposició inicial a ajudar a qui ho necessita. Recordin les imatges impressionants dels veïns del barri d'Angrois en l'accident ferroviari. Hi ha múltiples casos diaris de donació.
Dissortadament, aquesta bona fe, aquesta bondat inicial que defineix l'ànima humana civilitzada, té el contrapunt dels estafadors i pocavergonyes que han fet del viure fent pena el seu modus vivendi. Són tants els casos de presumptes cecs que llegeixen el diari a la cantonada, de suposats coixos que corren que se les pelen i d'aparents damnats que viuen relativament bé, que la disposició a fer el bé dels ciutadans bons s'agreuja, es corca i desapareix. Si hi ha una cosa que ningú suporta és la presa de pèl; pel ridícul públic, però també pel ridícul personal. La pamfília es massa a prop de la llondreria.
A Girona, els captaires presumptament necessitats són un gremi organitzat, amb repartiment de zones, horaris i interpretacions diverses del paper de l'ànima en pena. Cada dia, almenys una vegada, el gironí que passeja s'ha d'afrontar a algun rostre petitori. Quan algú veu un home discapacitat que guerxa cames i braços suplicant ajuda pecuniària a peu de vorera per Girona, ha de decidir en qüestió de segons entre el seu instint i la seva intel·ligència. Recordar per exemple que a primera hora del dia i a última -fora d'horari laboral petitori- l'individu camina perfectament. Quan un noi demana dramàticament pel seu fill de mesos, el ciutadà ha de pensar si no fa ja més de dos anys que el nen del pidolaire té mesos...
L'ànima humana, que inicialment és un espill de virtuts, també abraça les més lamentables misèries. Recordin l'individu que enmig de la tragèdia dels 79 morts del descarrilament de Santiago va inventar-se una dona i un fill. Devia pensar, en la seva mesquinesa, que potser cobraria alguna cosa... Amb la crisi, a Girona, al costat dels pobres habituals, comencen a proliferar molt els estafadors i estafadores. I els captaires de mala llet, capaços d'insultar, increpar i incomodar qui passeja tranquil·lament quan decideix no pagar l'impost caritatiu.
Hauria de quedar clar que ningú no té obligació d'alimentar, subvencionar, pagar repatriaments de cadàvers, ajudar a comprar un equipament esportiu, ni pollinades semblants. La caritat és un acte de donació; no d'obligació. Qui demana té la potestat de fer-ho; la mateixa llibertat que té el demanat de no donar. I aquí ningú no jutja ningú. Posats a jutjar, és d'allò més miserable fingir un patiment per obtenir diners; o aprofitar un sofriment per captar diners.
Per favor, que ningú em faci aquí una anàlisi marxista de la situació (desigualtats socials, gent que passa gana...) perquè no toca. No toca en absolut. El comunisme ha perseguit sempre els aprofitats i el fet de donar diners als aprofitats, que a més minen la bondat de la gent. Que tampoc ningú citi la Bíblia, perquè tampoc no toca. La caritat no és un acte cec, no és una actitud reflexa, un actuar improvisat. Precisament, diverses institucions religioses i no governamentals s'encarreguen de canalitzar tota mena d'ajuts filtrant l'estafa i la mala fe de l'autèntica necessitat. Aquest fet, que Càritas o el Banc dels Aliments entre altres estan fent una tasca extraordinària en aquesta crisi, hauria de ser suficient per abocar-hi recursos particulars, i hauria de servir per deixar de subvencionar i denunciar la cara dura a peu de carrer.

Enllaços recomanats: Premis cinema