Oda a can Mora

05.08.2013 | 07:58
   
       
   
        Jordi Vilamitjana
   
        «Al petit paradís de can Mora durant sis dècades i escaig, s'hi va oficiar l'art culinari; no només per la qualitat d'allò que es posava a l'abast de les papil·les gustatòries, sinó que sobretot pel caliu tan gironí que s'hi respiravat»
  

Al petit paradís de can Mora, al cor de la Cort Reial de Girona, durant sis dècades i escaig, s'hi va oficiar l'art culinari; no només per la qualitat d'allò que es posava a l'abast de les papil·les gustatòries (que era molt, i era molt bo), sinó que sobretot pel caliu tan gironí que s'hi respirava. Quedi escrit i consignat.

Per molt que plomes il·lustres hagin escrit sobre les excel·lències d'aquest exestabliment emblemàtic de Girona (1939 a 2002); per molt que els clients i les clientes n'hàgim ponderat públicament i privadament les meravelles gastronòmiques; per molt que la Granja Mora tingui ja un lloc de record i privilegi en els annals històrics de la ciutat; sempre es poden trobar un moment i un espai per escriure'n una oda, un panegíric o un ditirambe entusiàstic. Dissortadament, ha de ser un escrit de to elegíac, tocat pel plany de l'absència, pel tòpic d'un temps passat que fou millor i que, lamentablement, sembla que ja no tornarà.

Referit l'entorn i assegurades les coordenades d'espai i temps per als neòfits que ignoren, o que ja no recorden, aquest Sancta Sanctorum de la gastronomia gironina, cal entrar de seguida, al ritme de la salivera més encesa, en matèria d'excel·lència. En primer lloc, la bevenda. Si el cèlebre gastrònom versaire Jaume Pastallé (1924-2004) fos encara entre nosaltres, s'empescaria sobre el tema una lira a l'estil de Fray Luis de León que potser diria així: "Si el cacau és el teu món,/ no deixis pas que l'excelsa llimonada/ de la Carme i d'en Raimon/ sols t'hi dugui una vegada;/ beu-hi també orxata i llet ben preparada".

Per als plats de vianda, s'escau plasmar aquí un quartet clàssic d'alexandrins catalans assonantats, sense verbs ni accions que distreguin de la substància; una estrofa confegida únicament amb versos farcits de goig i de desig: "Crespells de bacallà, croquetes de formatge;/ el mini de pernil, la botifarra dolça./ Patates de la mare, croquetes de pollastre;/ la truita a la paisana, les mandonguilles Mora".

Per parlar de les postres -divines postres de la Granja Mora- necessitem llibertat. No pot haver-hi res millor, doncs, que dos quartets de versos alexandrins i estramps: "Quan la bella Galacte, emprengué el vol més lacti/ als allunyats estels de més enllà d'Orió,/ s'endugué carmanyoles d'arròs amb llet i flams,/ i crema catalana, i suïssos ben freds./ Diuen que hi afegí per fer el llarg camí/ borratxos i bunyols, torrons de yema i sares,/ immortals torradetes de la Santa Teresa,/ la xocolata Mora d'en Raimon i la Carme".

Al petit paradís de can Mora, al cor de la Cort Reial de Girona, durant sis dècades i escaig, s'hi va oficiar l'art culinari; no només per la qualitat d'allò que es posava a l'abast de les papil·les gustatòries (que era molt, i era molt bo), sinó que sobretot pel caliu tan gironí que s'hi respirava. Quedi escrit i consignat.

Enllaços recomanats: Premis cinema