Arriba un punt que resulta cansat i tot, però hi ha tants temes encallats en aquesta ciutat, temes que s'hereten d'uns partits a altres, d'una dècada a l'altra, àdhuc d'un segle a un altre, que de tant en tant se n'ha de fer la llista ni que sigui per veure si algú reacciona; per decència o per vergonya, és igual.
Una indecència i un disbarat ha estat tot el que ha envoltat el xalet Tarrús (1935). Aquest xalet està ubicat al carrer de la Rutlla, 137. És un habitatge obra de l'arquitecte Josep Claret, amb totes les característiques i ritmes propis del racionalisme. Figura en la Guia d'arquitectura de Girona del Col·legi d'Arquitectes. En el seu moment fou protegit i catalogat per l'Ajuntament. Els propietaris van pledejar (2003) amb desacord amb la indemnització formulada i la pèrdua ocasionada pel fet de no poder-hi construir, i van ?gua?nyar (2008). La sentència obligava a pagar 2.300.000 euros a la ciutat. A partir d'aquí va començar una negociació destinada a conservar-ne només una part i permetre construir 568 m2. L'ajuntament ha hagut de pagar 1.200.000 euros + 350.000 d'interessos. El que no se sap és què passarà ara, perquè els propietaris no construeixen i es tem que demanin la resta del deute. Aquest mort el va carregar a la ciutat el Sr. Joan Pluma, llavors regidor d'Urbanisme i actualment director general de Patrimoni Cultural.
Aviat (17 de febrer) farà 8 anys de la mort de Francesc Ferrer i Gironès, estimat polític i activista gironí. Poc abans del seu traspàs, confiava a veure per fi arreglat el xamfrà Ginesta-Cruïlles, amb un carrer alineat i recte que ha d'unir Sant Francesc amb plaça Pompeu Fabra. Han passat anys i panys, polítics i polítiques, i a l'indret hi continua havent un solar abandonat, ronyós, fastigós. A escassos metres de la flamant i milionària seu de la Generalitat de Catalunya, el nyap dels nyaps perdura i s'eternitza.
El nou pont sobre el riu Ter a tocar del Trueta i del Caprabo de Pedret avança tan lentament que la batalla de noms que en el seu moment va lliurar-se (quin nom li posarem al pont?) ha passat a millor vida. De fet, a banda i banda del pont, els carrers que hi porten tenen (premonitòriament?) el mateix nom: Josep Tarradellas i Joan. Com que triga tant, la gent fins i tot ha tingut temps de pensar que aquesta infraestructura és una mica absurda. Per la banda de Pedret, sobretot, perquè va a parar al mig d'un barri (Pont Major), amb semàfors, passos zebra, cases a tocar...; un barri que veurà incrementats notablement el trànsit, el soroll i el perill.
Em consta, de boca dels seus responsables, que el trasllat de les Biblioteques es desencallarà per Sant Jordi 2014. La Biblioteca Central s'inaugurarà a Emili Grahit; i l'Ernest Lluch, a la Casa de Cultura. M'asseguren que no hi ha cap problema. Cal recordar que la Biblioteca de la Casa de Cultura és tancada des de l'estiu. Serà un gran què desencallar finalment aquest tema que fa dècades que cueja. El que no es desencalla de cap manera és el Banc d'Espanya Vell (1901-1902), el de la plaça Marquès de Camps/carrer Barcelona/Álvarez de Castro. Després d'anys abandonat (1990-2008), va reiniciar unes obres (2008) que en salvaven la façana neogòtica-neoclàssica per fer-hi un hotel. Les obres duen ara mateix tres anys parades i tapiades, i sense cap signe de vitalitat constructiva. El que no se sap en quina generació de gironins es desencallarà és el gran merder del parc Central. Aquest espai és ara mateix la mare de tots els encallats possibles, amb perspectives tan incertes que ratllen l'eternitat.
Del pont del Dimoni, fa temps que no se'n parla. Tenim l'acord municipal de restituir-lo a la seva llera del Güell, a prop d'on era; tenim les pedres al magatzem municipal de la carretera de Santa Coloma, ben resguardades i amb un rètol que diu "No toqueu"; tenim el projecte de l'arquitecte Ripoll, que es completa amb tota una actuació a l'indret; tenim la voluntat veïnal... Opà, opà! A veure si ens hi posem, ja!
El gran escarni a les comarques gironines és el cabal del riu Ter. Una part important d'aquest riu, que neix a Ulldeter, al Ripollès, desemboca a Barcelona, de manera velada, quasi amagada, a través d'enormes canonades subterrànies que des del Pasteral en desvien l'aigua. Sota el Pont de la Barca, quan fa dies que no plou, el nivell de l'aigua és patètic, vergonyós, molt per sota del que està legalitzat. Fa dècades que dura aquest greuge ominós, però no hi ha hagut cap polític ni partit polític que se n'hagi sortit. Les grans dessaladores de la metròpoli estan aturades. L'aigua del Ter és més bona. El cap i casal seguirà estirant impunement aigua de Girona i menystenint els gironins. Els empara una solera de mig segle i un morro que se'l trepitgen.
