AQUELLES NITS DE CELS ESTRELLATS

07.01.2014 | 07:24
AQUELLES NITS DE CELS ESTRELLATS
AQUELLES NITS DE CELS ESTRELLATS

"Tants segles duem els treballadors creient-nos i empassant-nos conceptes productius ("el treball dignifica l'home"; "la força del treball"...) que ja no endevinem altra possibilitat de viure que la d'esclavitzar-nos (amb els salaris i condicions contractuals actuals això és encara més evident) per poder sobreviure"

Demà els estudiants de primària i secundària i els seus professors i professores, i avui tota la resta d'estudiants i gent que té feina de Girona, reinicien el camí de la normalitat després d'uns dies de disbauxa. La "normalitat" la dóna la perspectiva de futur: ni una sola festa, ni un sol pont, ni una sola concessió, fins a mitjan abril, que és Setmana Santa. Ens esperen catorze setmanes com catorze sols, de dilluns a divendres, dissabtes per comprar i fornir el rebost, diumenges per descansar mig rebotits i sant-tornem-hi.
Cal dir que després dels excessos de Nadal, aquesta perspectiva de futur fins i tot pot semblar plausible. Deixar enrere menjars pantagruèlics i ensucrades familiars per abordar un temps de rutina i abstinència d'emocions i taulades és, com a mínim, depuratiu. Altrament, és hivern, i la comoditat d'uns horaris fixos i d'unes obligacions fixes fa més planer el trànsit -presumiblement dur- dels dies i de les hores hivernals. Això no obstant, molts gironins i gironines pensarem avui que 100 dies de quotidianitat són molt més que cent dies quaresmals (dues vegades i mitja la Quaresma, per ser exactes); són cent dies inhumans.
Els romans, a qui devem tantes coses, ja tenien clar que el treball no és humà. És clar que els esclaus els feien la feina per cap diner, els cuidaven i els alimentaven, però això no treu que la filosofia de vida dels patricis i homes importants de Roma apuntés directament a l'oci. Tot el que no era oci (lleure, vida, divertiment) era "negoci", és a dir, "no oci". Tants homes de negocis que es pensen avui que són qui sap què i que fan qui sap quantes meravelles encalçant diners, serien vilment ridiculitzats avui pels romans. Tan clar tenia aquella gent que laborar era incompatible amb la condició humana que van batejar la feina assalariada amb el nom d'un estri de tortura, el "tripallium", és a dir, el "treball".
Tants segles duem els treballadors creient-nos i empassant-nos conceptes productius ("el treball dignifica l'home"; "la força del treball"...) que ja no endevinem altra possibilitat de viure que la d'esclavitzar-nos (amb els salaris i condicions contractuals actuals això és encara més evident) per poder sobreviure. El centenar de dies que vénen ara, sense aura ni llum, ajuden a fer ben clar el gran engany: per molt que vostè i jo treballem de sol a sol, cent dies o deu mil, només obtindrem un marge de subsistència, una targeta de racionament. I prou.
Així les coses, no dic jo que hàgim de deixar de treballar -ni que tinguem assegurat un racó chochard sota el Pont de Pedra o de la Barca-, sinó que ens cal diversificar la vida i tornar el treball al seu lloc originari: un mètode de subsistència i prou. La vida és molt més que treball. I no penso només en família, amics, esports... Penso en la vida en si, en l'aventura de viure.
És ben cert que és absolutament lícit viure enamorat de la feina i gaudir treballant (sempre que no siguin l'engany de la cobejança o l'espectre de l'autocomplaença els rectors de la voluntat), però els petits plaers gratuïts i sentits de la vida són incomparablement esplèndids. Penso ara mateix en la contemplació de les estrelles en una nit serena, mentre es recorden els versos de Fray Luis de León: "... El hombre está entregado/ al sueño, de su suerte no cuidando;/ y, con paso callado,/ el cielo, vueltas dando,/ las horas del vivir le va hurtando./ (...) ¡Ay, levantad los ojos/ aquesta celestial eterna esfera!/ burlaréis los antojos/ de aquesa lisonjera/ vida, con cuanto teme y cuanto espera".

Enllaços recomanats: Premis cinema