La malenconia

08.01.2014 | 07:46
La malenconia
La malenconia

És com un dia rúfol en què no acaba de ploure ni de sortir el sol, el termòmetre no indica que faci fred, però la humitat ens penetra fins al moll dels ossos. La melancolia és aquest humor ombrívol, una mena de tristesa que flota entre el ventre i el cap, i que sense saber ben bé perquè no puja ni baixa mai del tot.
L'aranya de la malenconia teixeix els seus fils enganxosos en els indrets on alguna vegada hem estat feliços i espera pacientment que caiguem en la trampa. Després de Nadal, quan els dies s'allarguen, però l'hivern encara regalima per les canaleres, és probablement quan la malenconia ens atrapa amb més força.
De la mateixa manera que passa amb la teoria cinètica dels gasos, és del tot indiferent el que vulguem fer amb la malenconia, que sempre s'obtindrà el mateix resultat. La malenconia no es crea ni es destrueix, queda per sempre en el fons dels cors, com una boira baixa que cap vent és capaç d'escombrar.
La malenconia és essencialment present, un present que beu de les fonts d'un passat obscur i que es projecta cap un futur més fosc encara, entre allò que no hem acabat de ser i el que no som encara. Potser en el fons la malenconia no és altra cosa que l'ànima d'un món que estima i que combat amb igual força la seva pròpia naturalesa i que lluita des de l'oblit contra l'oblit.
Deia Víctor Hugo que la malenconia és la felicitat d'estar trist i Cioran afegia que en un món sense malenconia els rossinyols es posarien a eructar. Sobrevalorada pels romàntics i menyspreada pels postmoderns, la malenconia pateix de malenconia i no sabem on posar-la en la llista d'inquietuds personals. A hores d'ara algú ja hauria d'haver inventat una emoticona d'aquelles grogues amb dos ullets i amb la ganyota inerme de la malenconia.

Enllaços recomanats: Premis cinema