El caos sempre ha tingut mala premsa, de petit recordo que Kaos -amb "K" de Kommintern- era el nom que designava a l'organització maligna a la qual s'enfrontava el pobre superagent 86. El caos no podia ser res bo, i la imatge que en tenia, en la meva ment infantil, s'assemblava sospitosament a l'estat salvatge en què davallava la classe quan el professor havia de marxar per una estona a fer les seves necessitats. El caos era el summum del mal, era l'anarquisme, el comunisme i la llibertat sexual tot en una peça.
Semànticament parlant el caos és l'estat de confusió dels elements que hauria precedit l'organització del món. Això és molt dir, perquè el caos en si mateix no vol dir gran cosa, sempre s'ha de valorar al costat del que entenem per "ordre", "ordo" un mot llatí que en el seu origen servia per a designar la curiosa ordenació dels grans de blat. D'aquí va passar a evocar les fileres de legionaris i, manu militari, a descriure l'estat òptim de les coses, sempre des del punt de vista del poder, només faltaria.
Però l'ordre no s'imposa al caos, simplement és el resultat d'infinites bifurcacions d'aquest. El caos, per imprevisible que sigui, no és un fenomen irracional, aquesta noció del caos ens permet comprendre que no tot és explicable, ni predictible. Pitàgores, sense adornar-se que trepitjaria tots el límits de la correcció política, va dir que: "Hi ha un principi bo que crea l'odre, la llum i l'home. Hi ha també un principi maligne que crea el caos, les tenebres i la dona".
Pitàgores evidentment s'equivocava de mig a mig, perquè tot neix d'allà mateix: l'ordre i el caos, la llum i les tenebres, l'home i la dona. Sense caos no hi podria haver ordre, sense tenebres no hi hauria llum, i en el tercer cas la cosa és més complexa i ens desviaríem cap una controvèrsia que sempre acaba en allò de l'ou i la gallina.
