Qui va per la vida amb una certesa sota el barret és que ha deixat de pensar. Dubtar és pensar i pensar és dubtar, només ho podem evitar en l'acció -un no pensa que pedala quan va en bicicleta- o quan dormim. Els somnis són certeses que no ens deixen marge per al dubte. Si dubtem sobre el significat d'un somni és que ja estem desperts.

Poques definicions essencials m'han quedat de la meva època d'escolar, probablement només seria capaç de recordar-ne dues: que el metre és la distància entre dues ratlles en una barra de platí iridiat que es conserva al Museu de Pesos i Mesures de París i que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. M'he passat tots aquests anys sense poder anar a comprovar a París l'exactitud d'aquella barra i deambulant en ziga-zaga buscant la sortida del laberint de la vida, un recorregut que alguns asseguren que es pot fer rectilíniament.

Però la vida ens porta d'un costat a l'altre i només els avions volen inescrutablement en línia recta, potser per aquesta raó no m'agrada gaire viatjar en avió, d'aeroport en aeroport. Penso que viatjar consisteix bàsicament a fer camí, a perdre's per ?via?ranys bo i descobrint els mons que s'amaguen a cada cantonada. La millor aventura sempre sorgeix del dubte, mai de la certesa.

Viure és dubtar, tenir una certesa és com morir parcialment. Hanna Arendt deia que, tot i que hem de morir, no hem nascut per morir, sinó per innovar. El dubte és l'espai que queda entre els individus i entre les idees, i sense aquest espai -que és un espai de llibertat- no hi hauria ni individus, ni idees. Tal com pensava Arendt -i ens ho recordava recentment la professora Birulés-, ser lliure és dubtar i, per fer avançar el món, hem de tenir sempre més interès per l'enigma de les flames que per l'enigma de les cendres.