m'ha causat una certa perplexitat tot el tema dels plàtans i del racisme. De ben segur que els entesos que n'han programat la campanya hi han pensat però, a mi, m'ha fet un efecte estrany. Vull dir que mico i plàtan estan tan indestriablement units sobre la capa de la Terra que formen part d'un mateix què. Al zoo, els micos mengen plàtans. I al laboratori i al camp i en el seu hàbitat. I s'hi llancen com si fossin bèsties per satisfer les seves necessitats glúcides, tàctils o sexuals. Que un noi amb fills, presumptament esportista de l'elit i maduret, l'Alves, amb responsabilitats humanes aquí i allà, es llanci com un depredador sobre una banana tirada per un desconegut a l'arena i la devori, en viu i en directe, en un tres i no res, m'ha deixat una mica desassossegat.

Encara m'ha deixat més xocat que consegüentment altres homo sapiens en situacions relaxades i presumptament reflexionades hagin procedit de la mateixa manera, s'hagin enregistrat amb vídeo o càmera i hagin fet pública la seva estima cap al bumerang groc de les fruites, endrapant-se'n un sense manies tot afirmant que ells també són micos. Jo em pensava que es tractava de demostrar el contrari. Ja sé que s'hi suposa el joc d'una presumpta ironia i del joc de contraris, però tot plegat queda força frívol i força pla.

Si se n'han adonat, a més, molts dels participants en aquesta "espontània" campanya, no han dit pas que fossin micos, sinó macacos. El macaco, és clar que sí, és un tipus de mico. Amb algunes especificitats lèxiques. Aquí no, però a Amèrica és sinònim de "lleig" i de "motlle de fer carotes". Els micos que més sovint s'anomenen al nostre terral són altres: mico, mona, ximpanzé, goril·la, orangutan... La mona està ben arrelada a casa nostra en diversos sentits: agafar una borratxera, fer el ridícul, imitar algú altre, joc de cartes... (La mona de Pasqua no hi té res a veure). El mico també té la seva petita història: el qui fa ximpleries, o el mico filós que és persona denerida, d'aspecte ridícul... Orangutan, goril·la o ximpanzé són micos incorporats al lèxic comú més recentment per referir-se esperpènticament a individus estrafets, forts, atabaladors, segurates...

Identificar lletjos, negres, o persones de braços llargs, amb micos, ve de lluny. Recordin Darwin i l'etiqueta d'anís El Mono. L'ús racista del mico (versió crits i udols des de la grada d'un estadi; versió plàtans i cacauets) és avui lamentable, patètic, delictiu. Jo he sentit a Montilivi crits racistes dirigits des de Tribuna a un jugador de l'Osasuna en un partit de Copa del Rei. És de les coses més desagradables que he vist mai. Aquesta gravíssima ofensa, racista, menyspreable i criminal, no es resol menjant plàtans, cacauets o taronges. Les anècdotes passen, com els anuncis, com els tics. Contra el racisme, la tolerància ha de ser zero i la tonteria, mínima. El ball d'un jugador del Llevant davant l'afició contrària perquè li feien crits de simi fou penós, de pati d'escola. D'aquí, justament, el meu desassossec. Menjant plàtans o ballant no passem de la broma. Contra el racisme, les bromes no fan gràcia, perquè només hi ha dos camins: educar i denunciar.