Amb tranquil·litat, amb dignitat. Jordi Vilamitjana i Pujol va morir la matinada de dijous a divendres a l'hospital Josep Trueta de Girona a causa del càncer contra el qual lluitava (en la més àmplia extensió de la paraula) des de feia prop de dos anys i mig. Ell mateix havia deixat constància d'aquesta batalla en diversos dels seus articles al Diari de Girona, que ha tingut el privilegi d'haver comptat en les seves pàgi?nes, durant més de vint anys, amb la mirada lúcida, ?punyent i insubornable d'aquest professor i escriptor esdevingut cronista imprescindible de la realitat que l'envoltava.

Les dades biogràfiques, fredes, indiquen que Jordi Vilamitjana i Pujol va néixer el 13 de juliol de l'any 1957 a Girona, fill de Jordi Vilamitjana, empleat d'Obres Públiques, i de Catalina (Lina) Pujol, mestra d'escola. Es va llicenciar en Filologia Hispànica i Catalana i es va dedicar més de trenta anys a l'ensenyament, en tots els nivells educatius (primària, secundària, universitat i adults): a Banyoles, a Olot i a Girona. Va ser en aquesta ciutat, i concretament a l'IES Santa Eugènia, on va desenvolupar la major part de la seva tasca docent, com a professor titular de llengua i literatura catalanes a ESO i Batxillerat. Les incomptables mostres de dolor que ahir expressaven a través de tota mena de mitjans -especialment a les xarxes socials, és clar- els seus alumnes i exalumnes acrediten l'excel·lència amb què Jordi Vilamitjana va exercir d'ense?nyant, la petja que deixa en tantes i tantes persones, el llegat incalculable de la seva dedicació apassionada a la docència.

Precisament aquesta passió per la docència, la seva ferma aposta per l'ensenyament públic i el temor que els Governs de torn apliquessin mesures que en retallessin la qualitat, van portar Jordi Vilamitjana a la militància sindical, a Comissions Obreres. En les dècades de 1980 i 1990 va ocupar diversos càrrecs en l'estructura d'aquest sindicat a les comarques gironines, i va participar en les mobilitzacions en defensa d'un ensenyament públic de qualitat. Fruit d'aquesta implicació amb l'organització ?obrera, entre 1985 i 1994 va coordinar la revista sindical 35 Hores.

I tot i que s'acabaria distanciant de l'activitat sindical, va ser aquesta la que el va portar a escriure per primera vegada al Diari de Girona. Va ser l'1 de maig de l'any 1993, amb un article titulat "Primer de Maig: el ratolí i la muntanya", i que signava com a secretari de comunicació i joventut de CCOO a Girona. En els mesos posteriors, Vilamit?jana va publicar algun altre article al Diari de Girona, i el divendres 22 de juliol del 1994 iniciava, amb l'evocador text "Vilopriu", una col·laboració setmanal que només s'ha vist interrompuda ara, per causes que no han tingut a veure amb la volun?tat de l'articulista ni del diari, que haurien desitjat que la relació s'allargués més divendres i més divendres, i més divendres encara.

Poc temps després d'haver estrenat aquesta col·laboració, l'any 1995, Jordi Vilamitjana era guardonat amb el premi Manuel Bonmatí de periodisme que concedeix cada any el Rotary Club de Girona per l'article "La ciutat que vull és petita i tendra". El 28 de novembre de 2013, l'articulista es convertia en l'única persona que ha rebut dues vegades aquest guardó; va ser per l'article "No em dugueu enlloc més", i l'acte de lliurament del premi es va convertir en un merescut i massiu homenatge en vida a Jordi Vilamitjana. "No em du?gueu enlloc més; deixeu-me tastar l'altra vida en aquesta i en aquest indret", s'hi podia llegir.

A més de les seves col·laboracions setmanals a la secció d'Opinió, Jordi Vilamitjana es va anar convertint en habitual en altres espais del diari: va redactar els textos de nombrosos suplements especials de Fires, 11 de Setembre, Setmana Santa, Nadal... Sempre interessants, sempre rics, sempre amb aportacions originals, sempre ben escrits... I elabo?rava completíssims retrats de personat?ges destacats de les comarques gironines per al suplement Dominical, alguns dels quals van ser recollits en el llibre Gironins d'abans del 36 (CCG Edicions, 2008).

No se sap d'on treia el temps perquè al marge de documentar-se àmpliament per a tots aquests escrits; de la feina com a professor; de les responsabilitats com a pare de família (aquí tenia molta ajuda de la seva dona, Isabel Marsà); de les xerrades que li agradava mantenir (era un conversador excel·lent) en ple carrer; de les excursions i activitats diverses; de la participació en iniciatives ciutadanes; de la lectura; del seguiment de l'actualitat i d'altres xafarderies a les xarxes socials... Al marge de tot això, el 17 d'oc?tubre del 2004 estrenava amb l'article "La segona gran transformació" una nova secció al diari, "El nas de la bruixa", que s'afegia a les seves altres col·laboracions i que tres dies per setmana el convertien en un cronista lúcid, punyent i insubornable de la realitat que l'envoltava, sobretot la més propera, la de la ciutat de Girona.

La seva activitat d'escriptor també es va traduir en els textos dels catàlegs De la pesseta a l'euro (2001) i Les caixes almoineres, tradició, religió i art (2003) i en els llibres Tot escoltant la història Volum 1 (2002), Can Busquets de Marquès de Camps (2007), Comexi, de Giro?na al món (2008), IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines (1997, amb altres autors) i Propostes per a una litúrgia funerària laica (2001, amb Ferran Lorente).

La cerimònia de comiat de Jordi Vilamitjana se celebrarà aquest matí, a dos quarts de dotze, al Tanatori de Girona. A les sis de la tarda també se'l recordarà al camp del Girona, on havia pasat tantes angoixes i algunes alegries: s'hi farà un minut de silenci abans del partit entre el Girona i el Castella. I encara un altre homenatge: el ple de l'Ajuntament de Girona -també n'havia estat un habitual, abans que s'adoptés el costum de fer-lo acabar de matinada- li dedicarà igualment un minut de silenci dilluns a dos quarts de vuit del vespre.