Com una mena de premonició estranya, primer ens arriba el seu soroll, un espetec dolorós i estèril, un estrèpit que ens commou les entranyes i ens obnubila la vista amb un tel d'odi irreconciliable. Després el motorista passa rabent, probablement amb cara de satisfacció darrere l'impenetrable mur del seu casc integral. Va deixant el soroll enrere, igual que els cavalls antigament anaven cagant fems pel camí.
El motorista és com una mena de cavaller negre que s'imposa al seu destí cavalcant sobre la potència d'un motor d'explosió. Probablement els seus genitals -els d'ell o els d'ella- s'exciten amb la remor de les bieles i les cadenes de transmissió i s'inflen com les rodes en contacte amb l'asfalt. El motorista és un déu de la carretera, ell imposa les normes i marca el seu territori amb efluvis de gasolina cremada. La velocitat és la seva religió i la cervesa el seu ritus de comunió.
El motorista passa per on no ha gosat passar ningú, travessa línies continues, es mofa dels estops i dels semàfors, aixeca polsegueres entre els arbres i si cal passa per les voreres. Després aixeca la roda davantera amb l'orgull irreprimible dels vencedors o dels àngels venjadors, mentre es deixa contemplar per la resta de mortals que, astorats, semblen una corrua de cargols bovers.
De tant en tant algun d'ells queda pel camí amb el somriure esquerdat sota les rodes d'un camió o amb el coll retorçat entre les baranes d'un mur, però ningú els plora perquè se sap que és part del seu ofici. El motorista sempre cau en acte de servei i els seus companys després li duen flors que s'aniran marcint ràpidament. Hauríem d'alçar entre tots un monument al motorista desconegut, com a símbol i metàfora d'una societat sense valors, sense objectius i sense destí.
