Quina Girona voleu per d'aquí vint anys? Us hi heu parat a pensar? O no cal? Potser no en sabem. Admeto, fins i tot, que potser no ens n'han ensenyat. Els més conspiranoics diran que a les elits polítiques i econòmiques no els ha interessat que n'aprenguem. I potser tenen un punt de raó. Per què la melodia política balla i fa ballar a ritme de quatre anys. Deu mesos abans de les eleccions, uns i altres repeteixen la salmòdia coneguda del que volen fer per a la ciutat. I pels seus carrers i barris i ves a saber quantes fraccions inorgàniques més de la vila. Els que manen aprofiten a recordar com de bé ho han fet en contrast dels que manaven abans. I els que volen manar denuncien la perversa gestió de l'erari per part dels d'ara i el mal que han fet i que ells conseguiran remeiar. Tot per excusar perquè les seves propostes només tenen quaranta-vuit mesos de vida útil. I nosaltres ens ho mirem. I diguem que sí amb el cap o que no amb els puny alçat, depenent de si estem d'acord o no amb on s'ha instal·lat un banc que ningú fa servir, un semàfor que incomoda el nostre trajecte quotidià, un arbre massa davant de casa o un restaurant suspès sobre el riu.
Perquè ben mirat, seguim essent uns egoistes primmirats a qui mirar-se el melic els incapacita per imaginar quina Girona volem d'aquí a vint anys. I la clau de tot plegat, tant pels que són votats com pels que votem, rau en pensar responsablement en el bé comú. La ciutat són els millors restauradors del món però també els nens que conviuen amb la desnutrició. És la botiga del carrer Santa Clara i els gironins que pateixen pobresa energètica. Som Pont de Pedra i Mas Ramada sense pont. Girona és alta velocitat i els biorritmes esquerdats de Sant Narcís i Santa Eugènia.
No és excusa no saber-ne. Mai és tard per aprendre a pensar en clau de ciutat.
Per això torno a preguntar: quina Girona vols per d'aquí vint anys? És cosa teva. I meva.
