Visc des de fa poc més d'un any i mig a Sant Daniel, el poble que té una vall per jardí i un monestir amb mil anys d'existència al mig de la cuina. Si no sabeu ben bé on queda no heu de fer res més que plantar-vos un diumenge al matí a la plaça de Sant Pere de Girona, i seguir la munió d'homes i dones amb calça curta i expressió d'ofec que hi entra ?corrent. Com per encanteri abandonareu el gris de la pedra religiosa i militar i us sotmetreu al procés de pau verda que imposa el camí.

I un cop refregat l'entrecuix amb el bucolisme de la novetat potser caldrà que sapigueu alguna cosa més. Perquè Sant Daniel ha de conviure amb el greuge d'una annexió a la capital que mai es podrà pair. I amb saber el seu entorn natural castigat per una infame variant de la N-II que ha reduït la densitat de vida animal i ha buidat dolls, rieres i gorgues. El poble pateix de la manca de creativitat de l'àrea de Serveis Mediambientals a l'hora de resoldre la nefasta gestió de la recollida d'escombraries, agreujada amb la desaparició de contenidors de tot tipus i la pràctica absència de papereres. La vall ha de sobreviure a l'alta densitat de vehicles els caps de setmana que fa bo, especialment a les capçaleres dels camins que accedeixen als circuits escollits per córrer, caminar, passejar el gos o baixar greixina. Els camins i rieres es van omplint de papers, envasos plàstics i defecacions diverses a mida que les notícies anuncien l'operació biquini. I penso que potser el regidor de Sostenibilitat és poc donat a caminar a pagès.

Per què ho dic tot això? Perquè a Sant Daniel estem de festa major i la volem gaudir. Veniu a la festa i preneu-vos una llarga estona per flairar un patrimoni que, ja que es va voler que fos gironí, cal que entre tots cuidem i protegim. Feu vostra l'hospitalitat de la seva gent. Veniu a ballar, a menjar bé i a badar.

I sigueu valents, veniu a peu. Que el camí s'ho val, coi!