Com un animal viu

18.02.2015 | 07:19
Com un animal viu

Una ciutat és un animal viu i remena la cua incansablement. Els carrers s'estiren i s'arronsen, creixen, minven, tenen moments d'esplendor i de decadència. La vida es passeja per les grans avingudes i també per les clavegueres. Les petites esperances de cadascú la fan despertar cada matí, i cada matí es dibuixen somriures en les cares dels nens que queden flotant per les voreres com núvols de colors.
Amagat en les fredes sales dels hospitals i en el ventre somicant de les ambulàncies, el dolor també construeix la ciutat a la seva manera i deixa anar esgarips en la nit que omplen de constel·lacions el cel.
L'aigua que corre per les canaleres, els dies de pluja, és saba i sang, i els arbres que alcen les seves branques -en algun parc oblidat- assenyalen el camí que s'ha de seguir per arribar a un futur més confortable.
Una ciutat és també, per exemple, els crits que sorgeixen d'un estadi en una tarda de futbol, els silencis que es congrien en una sala de vetlla, o en la profunda solitud d'una caixa de cabals. Són els murs esqueixats d'una vella església, és la remor d'un tren que passa a deshora, o el color esvaït del cel en un capvespre d'hivern, que es dispersa en la foscor boirosa dels somnis.
Una ciutat neix i mor cada dia, es destrueix i es recompon constantment i, malgrat tot, perdura en les pedres, però també en la fràgil consistència de la memòria. Una ciutat s'escriu i es reescriu damunt les taules de les notaries i de la Batllia.
Els arbres desprenen olors dolces quan arriben de nou les primaveres i la tinta dels diaris s'agria quan s'acosten les eleccions. Una ciutat és un animal viu i remou constantment el contingut dels seus intestins.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema