Admeto que sóc dels qui els agrada conduir. I dels que no els agrada anar de copilot. Em marejo si vaig darrere d'un cotxe i freno un invisible dispositiu anant al costat del conductor. Tampoc em fa gens de vergonya admetre que sé ben poc de mecànica. El meu nebot, l'Ivan, en sap un munt. Serà un bon professional, intuïtiu i ben preparat. Però com ell un bon nombre de joves gironins als quals no només els agrada cremar benzina sinó que han fet de la mecànica un ofici. En Manel Alcalà m'ho deia i no m'ho creia. Em deia que hi ha un altíssim grup de nois i noies gironins que s'apassionen aprenent de la mà d'enginyers i mestres de la mecànica. I em costava de creure.
Però divendres passat vaig poder assistir unes hores al curs de formació sobre mecànica de Fórmula 1 que el mateix Alcalà i l'Institut Montilivi van organitzar al fantàstic auditori del Gremi d'Instal·ladors de Girona. I vaig escoltar, atònit, com aquella jovenalla preguntava a l'expert representant de la FIA, el sr. Baylos, sobre dinàmica, mecànica i ciències ocultes al voltant del motor. Ocultes per a mi, pobre ignorant. Però ells es movien dins d'aquell univers de mots experts amb una facilitat envejable.
I penso que sovint, farts de mirar cap enfora, no percebem el talent que tenim a casa. En Manel Alcalà és comissari FIA, un dels pocs al món que pot validar certs tipus de motors d'alta competició. I és de casa! I els més de cent-cinquanta joves que eren a la sala estan aprenent un ofici amb passió i coratge aspirant a ser professionals qualificats. I ho fan a casa, a Girona! I es moren per fer d'aprenents en qualsevol taller sabent que quant més s'embrutin les mans millors seran.
Però el que de debò em va derrotar del tot va ser el que vaig admetre al professor Pi, el meu nou amic i mestre de mestres: "I no deixen de somriure". Sabeu? No tot està perdut, per més que alguns ens esforcem a veure que la vida és com el greix, negra i espessa.
