Empordanitud

01.03.2015 | 07:51
Empordanitud

Dubto d'utilitzar el ser o l'estar perquè l'empordanitud no sé si comporta "ser empordanès" o "estar empordanès". És com una mena de malaltia contagiosa, no s'hi neix, això segur, és un virus que va envaint tot el cos al llarg de la vida. L'empordanitud no és racial, ni nacional, ni cultural, de fet es coneixen casos de xinesos que han acabat amb els ulls esbatanats com els tres genis del carrer Monturiol.

Diuen que és una qüestió que va lligada a la meteorologia, al vent inclement del nord, a la capa d'ozó que s'aprima perillosament entre les boles del Pení i el campanar de Borrassà, o als efluvis gasosos dels camps de cebes que floreixen igual que a Liverpool ho fan els camps de maduixes. No hi ha res clar i no entenc com a hores d'ara les autoritats sanitàries encara no han promulgat mesures profilàctiques. Tot empordanès, pel fet de ser-ho, s'hauria de passejar pel món amb un preservatiu per barretina.

L'empordanitud és, a més d'una malaltia incurable, una responsabilitat personal. No es coneix cap cas d'exposició prolongada a aquest territori que s'hagi curat del tot. El garrotxí Josep Valls i Grau, per exemple, en el seu repòs jubilar a Sant Feliu de Pallerols, no ha deixat mai la seva planiana mania d'escriure i de prendre's primer la Carn d'olla i després l'Escudella per allò de l'ordre alfabètic.

Abans-d'ahir a Girona, quatre empordanesos en fase terminal van rebre el premi Carles Rahola de comunicació local: Màxim Castillo per un programa radiofònic, Josep M. Dacosta i Joan Manel Soldevila per un treball sobre la vida secreta de Figueres i Vicenç Asensio per un documental sobre la Jonquera. Per un moment Girona es va omplir d'empordanitud, esperem que no sigui res, jo per un "si de cas" ja m'he pres una ració homeopàtica d'oscilococcinum que diuen que va bé per a tot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema