AGirona, a finals dels anys 60 del segle passat, l'Ajuntament franquista, cedint a la pressió d'alguns sectors ciutadans, s'oposà que l'Estat fes la variant de la N-II. En aquells moments tot el trànsit, pesat i de pas, travessava la ciutat pel pont de la Barca, la Devesa i la carretera de Barcelona. La variant significava fer-lo passar per Domeny i entre Santa Eugènia i Salt -els terrenys avui encara estan reservats-. La raó per oposar-s'hi fou que, traient el trànsit del centre de la ciutat, les botigues perdrien vendes. La Girona que tan bé es va descriure: grisa, tancada i amb por al futur.

La sentència del Tribunal Suprem anul·lant el Pla General de 1971 -el de la Girona d'alta densitat, blocs de nou plantes i 250.000 habitants- va obrir la possibilitat d'elaborar un planejament modern als primers ajuntaments progressistes de la democràcia. Primer, amb les Normes Subsidiàries i, després, amb el Pla General. Preveien donar més alternatives, més còmodes i gens radials, de desplaçament a veïns, visitants i passavolants. L'objectiu era treure de la Devesa i el carrer de Barcelona el trànsit que no hi anava específicament, pacificar barris que patien els vehicles de pas com el Pont i Pedret i fer créixer la ciutat ordenadament, sense espais buits.

Així, Emili Grahit i passeig d'Olot serien el gran eix Est-Oest, amb alternatives menors, i l'eix Nord-Sud tindria dues rondes: la de Santa Eugènia, recollint, des de la pedrera d'en Rubau, la carretera de Palamós, que creuaria el Ter pel pont que acaba d'entrar en funcionament, continuaria cap al de Fontajau i, pel costat del Güell, aniria fins la carretera de Santa Coloma. I la segona, la prevista com a variant de la N-II. Molts trams d'aquestes vies ja fa anys que formen part de la nostra geografia urbana, però el nou pont del Pont Major ha trigat molt i, com molt bé deia Joan Pallàs a l'article on li reivindicava el nom de Pont de l'Aurora, encara falta la variant del Pont Major per acabar-lo i desviar el trànsit ?d'aquest barri com ara, amb el nou pont, es normalitza el trànsit per Pedret i la Devesa.

El govern municipal de Convergència ha menyspreat aquest pont i la seva necessitat. Hom podria pensar que la proximitat electoral anima aquesta reacció, però, si repassem la posició de CiU davant les infraestructures, hi trobarem una continuada oposició o menyspreu a les més significatives. La signatura dels compromisos de l'Estat d'invertir en dos ponts, el de Fontajau i el que ens ocupa -a part d'altres obres- va ser obra de la negociació oberta arran que ni Estat ni Generalitat ni La Caixa acceptaven, pels anys 80, rescatar l'autopista al seu pas per Girona per fer-hi passar també la N-II. Optaren per la variant que encercla Girona per l'Est, per l'extrem de la vall de Sant Daniel. Amb dos carrils, no amb els quatre que pretenia el Ministeri d'Obres Públiques. Convergència, des dels seients de regidors a l'oposició sintonitzà, esperonà i coordinà perfectament els ciutadans que, amb més o menys bona fe, intentaren rebentar amb crits i aldarulls el Ple Municipal que, malgrat no considerar la variant per Sant Daniel l'alternativa més satisfactòria, l'acceptaren perquè la prioritat era treure, d'una vegada i per sempre, camions i trànsit de pas del centre de la ciutat i obtenir finançament de l'Estat per a les infraestructures més costoses de la xarxa urbana i, més en concret, per als ponts de Fontajau i el Pont Major.

Si per Convergència fóra, avui tampoc hi hauria estació de TAV al centre de Girona. La volien on fos, menys al centre. Preferentment, a l'aeroport. Un aeroport que han deixat marcir amb un tàcit acord els governs espanyol i català i sense cap més escarafalls que la grandiloqüència i les crides patriòtiques, i essent capaços d'afirmar, com fa el senyor alcalde, que era irrellevant el retorn que significaven, els cinc milions de persones que hi viatjaven, per al comerç i la indústria de serveis gironines.

En el tema d'infraestructures, doncs, és ben evident que s'han manifestat dues Girona ben oposades i, per les posicions que sostingueren una i altra, sembla clar que avui qui governa la ciutat és la Girona que tem, potser perquè no les entén, les oportunitats que dóna la modernització de les infraestructures de la ciutat. Si no, tampoc s'entendria la conformitat del senyor alcalde en l'endarreriment del Trueta i la passivitat davant l'absència inversora de la Generalitat a Girona i comarques.