Diuen que qui canta a la taula i xiula al llit no té el seny complit, en canvi ningú diu res de xiular en un camp de futbol, de fet, als camps de futbol s'hi xiula des que el món és món. De l'àrbitre fins al darrer dels afeccionats, d'Abrera fins a Xerta, passant pel camp Nou, tothom xiula sense parar. Els estadis no serien el que són sense la gent xiulant. Jo no hi vaig mai al futbol, però estic segur que també xiularia.
Altra cosa, evidentment, és xiular l'himne, el nostre o el d'altri. S'ha de tenir una mica de respecte -ens diuen- en la mesura que esperem també respecte dels forasters. El que passa és que, arribats a aquest punt de la història, quan sona la Marcha Real a la majoria dels catalans se'ns eriça la pell i el xiulet surt de l'ànima. Segur que si dissabte haguessin posat l'Himno a la libertad d'en Labordeta tots l'hauríem escoltat amb respecte.
I és que els himnes i les banderes s'han de consensuar i això no es va fer en el moment en què s'hauria d'haver fet, un canvi de règim ha de comportar un canvi en la simbologia. Ni una cosa ni l'altra ens la vam sentir nostres, eren i segueixen sent els símbols «dels altres». Com no volen que ho xiulem? Com no volen que ens indignem? Què esperen de nosaltres, que els aplaudim? Contents haurien d'estar de no rebre alguna cosa més contundent.
Hem vist a bastament com en altres països el respecte pels símbols nacionals són majoritaris, la gent els respecta i se'ls senten seus. És evident que a Espanya no i de qui és la culpa? Dels que xiulen? De la mala educació? La culpa és dels que creuen que dictant lleis se soluciona tot i dels que volen fer desaparèixer un problema prohibint-lo. Espanya no canviarà i nosaltres tampoc, canviem de país d'una vegada!
