Camprodon és un poble arrecerat al mig d'una vall que porta el seu nom. Els seus habitants són gent de muntanya, habituats als capricis del temps, del meteorològic i de l'altre. Cada dia pugen i baixen pel carrer principal, anomenat "València", sense saber exactament el perquè d'aquest nom i veneren sant Patllari, un bisbe barbut que muntava un ase i que en passar per la vall, l'animal, d'una coça, va fer brollar aigua d'una font.

Cada any per la festa major tot el poble es dirigeix a la font, mengen mongetes seques amb llonganisseta i beuen un cava dubtós. Sempre és així, però aquest any faltarà algú important, la Berta. Els camprononins, que són gent agraïda, es van acomiadar d'ella aquest dijous. Tots ells van passar davant dels familiars per donar el condol, i tots van tenir una paraula, un record o una llàgrima per la que fou primera alcaldessa democràtica del poble.

La Berta, nascuda a Perpinyà, fou una dona íntegra, de les que ara ja gairebé no se'n troben. No es va limitar a fer el que fan els alcaldes, perquè ella, republicana i socialista, el que volia sobretot era ajudar la gent. Amb un valor de pedra picada, va lluitar contra els elements, va col·locar el poble en el lloc que es mereixia i el seu fill, uns anys després, va continuar la seva tasca.

Les seves despulles, en cerimònia laica, van ser rebudes amb una cançó de Jacques Brel -"Quand on n'a que l'amour"-, aquella que acaba dient el que podria ser perfectament el seu darrer missatge: "Quan només tenim amor, per parlar als canons i només una cançó per convèncer el tambor. Sense tenir res més que la força d'estimar, tindrem sempre a les mans, amics, el món sencer". Vull que aquestes paraules serveixin de recordatori, perquè les hemeroteques són molt injustes i a vegades tan sols recorden els que deixen gravat el seu nom en làpides de bronze.

Adéu, Berta, vindrà el dia que el treball vencerà!