Joan Olòriz citava Henley fa uns dies: "Ja no importa quin va ser el meu camí, quantes culpes he acumulat. Sóc l'amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima". Finalment l'amic Olòriz, fent bona la dita, només capitaneja la seva ànima, i s'allunya de la formació ecosocialista que durant tants anys va pilotar. Admiro el seu gest de coherència, malgrat que hauria estat rodó que hagués estat un acte de militància en acció i no quan el camí ha anat de baixada.
No sempre he estat d'acord amb el que ha defensat en Joan. Però sempre he cregut en la seva capacitat de diàleg i discussió. Alguna de les seves decisions durant els anys de gestió municipal van estar lluny de la complicitat amb la ciutadania, però no ha tingut cap tipus de vergonya en reconèixer que s'havia equivocat. A algú li pot semblar que és tard, però alguns polítics amb igual trajectòria es mantenen en l'error per no haver de fer servir cap mena d'humilitat. I això els ha convertit en estúpids.
No és el seu cas. Gran conversador, home culte i pacient escoltador, destaca per ser un excel·lent argumentador. L'estima per la ciutat i el país l'han revestit d'una pàtina de nostàlgia que difícilment ningú arrossegarà dins del partit que abandona. I segurament en aquest detall gens menor resideix el fracàs d'ICV en les darreres eleccions municipals. La deriva des de la tebior cap a l'oportunisme que la direcció executiva dels verds ha demostrat els darrers mesos, especialment pel que fa al delicat tema del procés català, no quadren amb una personalitat decididament independentista com la d'Olòriz. A ningú se li escapa que, al llastre estratègic del partit, la formació gironina ha comès el gravíssim error de col·locar una cap de llista amb nul·la experiència política i a una número dos en evident caiguda lliure sense el pal de paller que significava Olòriz.
A tot nou país li calen mestres. En la Catalunya de demà potser no hi haurà espai per a ICV però caldran molts Olòriz. Recorda-ho Joan.
