Als monòlegs científics va arribar pel concurs internacional FameLab, un concurs internacional de monòlegs científics que se celebra en Cheltenham, al Regne Unit, i al qual Espanya es va unir per primera vegada en 2013.El professor Eduardo Sáenz de Cabezón és teòleg de formació i cientific de professió, participa al Fòrum Impulsa per donar a conèixer una vessant molt més entretinguda de la ciència.

Tan malament està la ciència a Espanya perquè vostè s'hagi hagut de dedicar als monòlegs?

(Riu) No, el fet de «dedicar-me» almenys, en part, als monòlegs no ve motivat per la situació de la ciència, és un vici que no necessita sorgir com a reacció a una situació negativa. La ciència a Espanya està patint el llast de la gestió que se'n fa, però a Espanya, de moment, se segueix fent molt bona ciència i jo de moment m'hi ?se?gueixo dedicant com a activitat principal.

Com va arribar fins als monòlegs científics?

Pel concurs internacional FameLab. Algú de la meva facultat em va convidar a presentar-me i em vaig presentar. Allí vaig conèixer als meus companys de The Big Van Theory i des de llavors caminem junts en això dels monòlegs científics.

Per ser monologuista, quin és el seu currículum?

El del meu currículum és una cosa una mica peculiar, per formació sóc llicenciat en teologia, i llicenciat i doctor en matemàtiques. Després està el currículum professional i investigador, que seria una mica avorrit d'exposar aquí. Crec que és suficient de dir que treballo com a professor de l'àrea de Llenguatges i Sistemes Informàtics a la Universitat de La Rioja, i que em dedico a la recerca en àlgebra computacional. I sobre els escenaris de bars, biblioteques i altres llocs de bon viure, porto més de vint anys explicant contes de tot tipus a tot tipus de gent. I ara, un parell d'anys de divulgació científica en molt diversos formats.

Una pregunta que tothom es fa d'un monologusita és: d'on treu les idees?

Les idees per als monòlegs vénen de temes que considero rellevants i atractius del món de les matemàtiques. O sigui, que temes no em falten, perquè les matemàtiques són un món apassionant al qual de vegades entrem per portes massa fosques, la qual cosa provoca el rebuig de molta gent. Tracto amb això de mostrar que es pot entrar d'una forma més amable, perquè quan un entra de debò en l'atractiu d'aquest món, gairebé segur voldrà quedar-se, i a més li resultarà molt satisfactori.

I com es va creant?

El procés de creació és variat, però gairebé sempre tracta d'unir dos pols: el contingut i el públic. Quant al primer, busco alguna cosa rellevant científicament, interessant curiós si és possible. Es tracta després de buscar connexions amb l'experiència vital que tenim les persones comunes, perquè el públic pugui sentir-se identificat, i pugui gaudir-ho.

Un dels seus monòlegs compara l'amor i els teoremes. La seva parella li accepta teoremes com a prova d'amor perpetu?

Ja m'agradaria a mi ser capaç de generar teoremes tan genials com el de Pitàgores o l'últim de Fermat, perquè ella no es mereix menys. Però no, de moment els meus teoremes els deixo per a la comunitat científica, encara que per descomptat tracto d'explicar-los a la meva família.

Un científic monologuista és més «de lletres»?

No sóc jo molt partidari d'aquesta distinció entre ser de lletres i ser de ciències. És veritat que són disciplines diferents, però les persones no som d'una o altra disciplina, som més globals. En la meva formació sí que tinc una carrera «de lletres», la teologia, però sobretot com a persona tinc molt interès per les humanitats i per les arts. En particular m'interessen i gaudeixo molt amb la literatura, i amb els contes de tradició oral, de totes les cultures del món, em sembla l'obra col·lectiva més interessant que la humanitat ha produït, tant com la ciència.

Els joves del Fórum Impulsa podran almenys aprendre de vostè que la ciència no només innova en els laboratoris. No estan massa tancats i amb poc contacte amb la societat?

No crec que els científics tin?guem poc contacte amb la societat. Tots tenim les nostres vides en societat, alguns més i uns altres menys, però això passa en totes les professions. La professió de científic pot ser molt absorbent i de vegades treballes en temes molt específics que són complicats d'explicar perquè requereixen haver realitzat un llarg camí previ, fins i tot conceptual, per poder comprendre'ls amb comoditat. Però sempre ha d'estar present l'interès del científic per comunicar el seu treball a la resta de la societat, i la demanda de la societat per conèixer el treball científic. De vegades és difícil trencar aquesta distància, però es porten anys fent grans i bons esforços per comunicar ciència al públic general. En particular, hi ha dos ingredients que em semblen molt interessants en aquesta «nova divulgació» que s'està fent: un és que són els mateixos científics els qui divulguen, i un altre és que s'usen formats populars, molt dinàmics i molt propers al llenguatge que emprem en els mitjans de comunicació i entreteniment generals.

Si tingués l'oportunitat de ser ministre de Ciència, perquè destacaria: per les seves decisions o pels seus discursos?

Ja se'm posen els ulls brillants només amb pensar a tenir un Ministeri de Ciència, que a Espanya no tenim (només n'hi ha hagut en dues legislatures en tota la democràcia, si no m'equivoco). Ara mateix els assumptes científics depenen del Ministeri d'Economia i Competitivitat, la qual cosa no deixa de ser simptomàtic. Crec que un bon ministre, de ciència o del que sigui, ha de destacar poc, però si en alguna cosa ha de fer-ho, seria a triar bons tècnics responsables de les àrees de la seva competència, que permetin desenvolupar a cada àrea els treballs dels veritables protagonistes, la gent del carrer, siguin investigadors científics o qualsevol altra professió. Els bons discursos han de tenir contingut, no solament expressió d'intencions, i les bones decisions han de respondre a prioritats que ens portin a construir una societat millor. La ciència ens ajuda de manera molt palpable a construir una societat millor, així que al meu entendre, està molt per sota del lloc que li correspondria en l'escala de prioritats. Així i tot, tinc l'esperança que això canviï sense que sigui necessari que jo arribi a ser ministre, que crec que no ho faria gens bé. Així que millor no provar...