M han repetit tant, fins a la sacietat, que visc en una ciutat vella que m'ho he arribat a creure. I fins i tot a sentir. Visc al mig de pedres velles, si és que es pogués dir que les pedres poguessin envellir. Vells casalots i vells carrers, velles escales eternes i velles fotografies de postal de les mateixes velles façanes. Vells costums que es transformen en velles cuirasses de soldat romà en espectacles vells de velles perspectives.

Velles són les estratègies polítiques que fan envellir les ganes de participar en la vida d'una ciutat que dorm i desperta sobre el reflex a les aigües d'un vell riu. Envellit sembla el ritme del consistori que repeteix els mateixos sermons de govern i oposició, en un infal·lible joc de cadires just a l'entrada del Barri Vell. Deu ser per això que quan Girona avança una passa ho fa amb pas d'home vell, amb la mirada clavada a terra i no més enllà de perspectives noves, valentes i atrevides. Vell n'és l'esperit que sent profanat tot canvi dels vells ritmes ciutadans sense parar-se a pensar que transformar és envellir. Sense més, però amb dignitat.

I qui sap si per culpa que Girona visqui tant conscient de llur vellesa les coses passen amb un esperit crític excessiu. No és que ens hàgim tornat uns perfeccionistes amb el pas dels anys, sinó més aviat uns inconformistes exasperants. S'escolta per les emissores locals i pels altaveus socials vells clams de reforma sistèmica. Vells crits que torturen els cervells dels polítics sords i del seu seguici que, com velles corts medievals, encara pregunten quin és l'origen de tanta queixa.

Que bella i diferent seria Girona si més enllà del conflicte ortogràfic que envellir no és embellir, fóssim capaços de girar només una lletra. I on hi venem una ve baixa hi regaléssim una be. Us ho prego, feu l'exercici de girar només una lletra, i canvieu el sentit del text. I amb el joc ortogràfic, potser, també la ciutat.