Quan penso amb per què la gent de Jocs de trons escull Girona per enregistrar imatges per la seva sèrie, de seguida identifico les pedres. Però la tradició d'aigua i foc de la ciutat també deu comptar. Si per molts anys hem hagut de conviure amb les inundacions provocades per fils d'aigua als que gosem anomenar rius, ara podem començar a afegir al calendari dels desastres els incendis. I si les torrentades inundaven el Barri Vell, ara és el foc el que troba en la part alta de Girona l'escenari perfecte per fer-hi fum. Per ser més precisos, al pati de darrere del Barri Vell. No Sant Daniel, que n'és el jardí. Més aviat a la vall mal definida que queda entre la variant de la Nacional II i les Pedreres. Una escletxa amagada que ressegueix d'est a nord la rerebotiga d'una ciutat que mira cap al sud sense massa vergonya. Si bé aquest recorregut hauria de formar part de la famosa i gens coneguda Anella Verda de Girona, la veritat és que pocs gironins de la plaça Sant Domènec cap avall la coneixen. La majoria de camins que hi porten surten dels barris que hi ha més enllà del carrer del Carme. Sí, sí. Creieu-me. Més enllà del carrer del Carme hi ha Girona. Altres camins neixen al vell mig del barri de Sant Daniel, com si el jardí de Girona tingués una porta del darrere que dóna a on es llença la resta de la poda. Però, a part de ser un espai brut i deixat, és un espai excepcional. Únic. Conviu amb construccions abandonades de record històric i patrimonial. Espais de riquesa natural i de memòria oblidada com la font de la Font de la Pólvora, amb grans possibilitats d'explotació i escenari d'una de les batalles menys conegudes de la guerra del francès.

La manca d'entesa entre una realitat de complexitat infinita com la dels barris que comparteixen l'espai i l'arrogància de la ciutat en tractar aquests barris com a marginals han dificultat una entesa que algun dia ens costarà cara. Molt cara. I no parlo de diners.