Hi ha caçadors de moltes menes, de fet l'ésser humà és un depredador nat i tots, poc o molt, portem als nostres gens des de l'inici dels temps la informació primordial que, en un moment donat, ens pot convertir en una poderosa màquina de matar o en un Tartarí de Tarascó, aquell famós personatge provençal que volia caçar lleons a l'Àfrica i ja es marejava tot creuant el Roina pel pont de Beaucaire.
Aquesta setmana vam conèixer la penosa notícia de la mort del lleó Cecil a mans d'un caçador americà, previ pagament de 50.000 euros. De primer va córrer la brama que el paio aquest era espanyol, de fet era comprensible que les autoritats zimbabueses ho pensessin, perquè els caçadors espanyols són habituals en aquesta mena de caceres, per davant dels de molts altres països. En això sí que destaquen els habitants de la Meseta, s'ha de reconèixer.
Què hi farem, els agrada la cacera d'animals exòtics i les corrides de toros i tot allò que els fa sentir més mascles, la «Marca España» és una cosa que porten gravada a foc als testicles. Però hem de reconèixer que aquesta vegada el mèrit se l'ha emportat un americà, què hi farem, la vida és així. De fet, de cabrons n'hi ha per tot arreu i a Catalunya tampoc n'estem nets del tot.
No voldria pas -i ja he començat dient-ho- posar tots els caçadors en el mateix sac, suposo que n'hi ha uns quants que també tenen la seva consciència i la seva ètica, que cacen el que es pot caçar i que no sotmeten els animals a tortures innecessàries. Però tendeixo a pensar que qui comença matant un pardal acaba matant vés a saber tu què i que com a societat civilitzada que pretenem ser hauríem de plantejar-nos a fons aquest tema, no podem amb una mà donar el premi Catalunya a la primatòloga Jane Goodall i amb l'altra anar prement el gatell.
