Ha travessat nou països en 45 dies, amb pastera, a peu, amb bus i amb taxi, i fent servir noms falsos per arribar des de Turquia. Amb 25 anys, Ahmad Basal va arribar a Salt dissabte després de fugir de la guerra de Síria. Només amb una petita motxilla i un barret es va fer passar per turista fins que va arribar a Munic fa una setmana.

osava el peu a terra a les cinc de la matinada de dissabte a l'estació d'autobusos de Girona. Com un turista dels milers que aterren a la Costa Brava o tornen d'algun festival de música estival. Des de París, amb barret, barba, pell bruna i una motxilla ridícula per a algú que deixa 25 anys de vida al seu país. L'objectiu era passar desapercebut.

Ahmad Basal és un dels primers refugiats sirians de la darrera onada que ha despertat la Unió Europea que arriba a les comarques gironines. Ha travessat nou països en 45 dies, amb pastera, a peu, amb bus i amb taxi i fent servir noms falsos per arribar des de Turquia: Grècia, Macedònia, Sèrbia, Hongria, Àustria, Alemanya, França i, per fi, Espanya, el seu destí. «Quan vaig arribar a Munic, sabia que ja ho havia aconseguit», somriu poques hores després d'arribar a casa d'uns amics a Salt.

El jove, estudiant abans de la ­guer­ra i cuiner d´ofici, fa només deu mesos vivia a prop d'Alep, al nord de Síria, envoltat d'incertesa, de paisatges desolats per la guerra i d'una única esperança: fugir a Europa. La guerra havia fet impossible el vertader objectiu d'Ahmad Basal des que havia acabat el batxillerat: ja no estudiaria Dret.

Sortir del seu país tampoc no li ha estat fàcil. Per marxar havia de tenir el passaport i el llibre del servei militar. La documentació de l'exèrcit l'havia extraviada feia anys. I a més el passaport era molt car: el preu abans de la guerra era de 350 lliures sirianes, poc més de 10 euros, mentre que en l'actualitat pot costar més de 120.000 lliures sirianes, uns 375 euros. El règim sirià ha incrementat els preus dels documents oficials per finançar-se, segons relata.

Poc abans d'acabar l'any ja havia reunit els documents, que li han trigat molt de temps. Marxava. Un cop pujat al cotxe en direcció a la frontera turca, a uns 60 quilòmetres, darrere seu deixava el seu pare i el germà, així com la seva família. És l'únic solter, qui té més oportunitats de fer una nova vida.

Malgrat que les fronteres estaven tancades va convèncer l´exèrcit rebel i els soldats del règim de Bashar al-Assad que allà es trobava en terra de ningú. Va haver de travessar a peu. Volia evitar anar a un camp de refugiats en territori sirià on el fang, la fred o el sol fan impossible viure-hi. Per sort, dotze hores després de sortir de casa era a Turquia. Va anar a buscar un lloc segur: es va instal·lar en una població petita i va fer de cuiner. Però tenia contactes a Espanya.

Després del Ramadà, fa poc més de dos mesos, va reunir els seus estalvis i alguna ajuda d'amics per pagar una pastera que l'acostés al continent. Els traficants li van cobrar 1.200 euros per portar-lo fins a Grècia. Fins a quatre vegades va intentar-ho: en les tres primeres la policia turca els va retornar a terra ferma. A la primera un comando els va punxar la barca. «Tinc companys de viatge que han tingut més mala sort: després de nedar set hores els van enxampar poc abans de tocar terra a Grècia i els van retornar a Turquia», explica.

Fa poc més d'una setmana respirava alleugerit en arribar a Munic. Després de 45 dies, des de Turquia, deixava enrere primer una illa petita de la qual desconeix el nom, l´illa Samos, i amb un bus va anar fins a Atenes.

Va ser també un dels milers d'atrapats a la frontera de Macedònia, on dormia a les vies del tren i en camps de conreus propers. La policia donava prioritat a les famílies. Però se les va empescar per passar i arribar a Sèrbia.

A partir d´aquí va viure els moments més complicats del viatge: entrar a Hongria suposava travessar la frontera per camps de blat de moro i de nit. Per això era clau l'ajuda del GPS. I d'una targeta de telefonia internacional que va comprar tot el grup. Entrar a Hongria i que l'atrapessin significava una ordre d'expulsió de l'Espai Schengen i el retorn a Turquia. Però se'n va sortir i va travessar el país.

Va arribar a Àustria i després a Munic, on encara li quedava un últim episodi.

En tot el trajecte la seva documentació ha anat per davant seu fins a Alemanya. Relata que l'objectiu era primer assegurar que la documentació arribava allà on era el seu objectiu de destí i després la recuperava. Quan li demanaven el nom, donava una identitat falsa que ningú podia documentar. En el cas de Munic va trigar cinc dies a poder-la recuperar. Llavors va agafar un tren fins a París. Malgrat que el seu objectiu era venir amb ferrocarril fins a Girona, finalment va optar pel bus.

Basal admet estar sorprès que ara tot just la gent prengui consciència de l'allau de refugiats que ha sortit de Síria. «És un degoteig constant des de fa quatre anys, som molts els que volen marxar», remarca. També afirma que «a Espanya, qui vingui serà per obligació o perquè hi té família, però els sirians consideren que Espanya és un país pobre i prefereixen anar a Alemanya o Noruega», adverteix.

Des de la seva arribada, Ahmad Basal està en contacte amb l'Associació Solidària Amb El Poble Siri, amb seu a Salt, que el posarà en contacte amb Creu Roja i tramitarà l'asil humanitari. Conserva el barret i la pell bruna, però deixarà de ser un turista.