Com totes les coses importants, el teatre va començar a Grècia, després la cosa ha continuat gairebé incomprensiblement fins ara. D'ençà que tenim ús de raó i memòria històrica que el teatre està de baixa, en crisi permanent, però no acaba de morir mai, probablement perquè aquesta crisi està inserida en el seu genoma essencial. No ens podem imaginar un món sense teatre, si més no la minoria que històricament ha fet possible aquesta continuïtat pagant les entrades i aplaudint al final de cada obra.

A Catalunya sempre ens hem estimat el nostre teatre, fins i tot la gent que no hi acudeix mai adora els actors i els demana autògrafs pel carrer, i els representants de les institucions, que a l'hora d'afluixar les subvencions sempre miren cap a un altre costat, no fallen mai a la llotja que els pertoca per deixar-se veure amb posat d'intel·lectual. El teatre té una mala salut de ferro i continua i continua... com aquell conillet de l'anunci de les piles.

Els gironins gaudim des de fa temps d'un festival de teatre -Temporada Alta- que va augmentant de prestigi any rere any. El seu èxit s'atribueix generalment al seu promotor, en Salvador Sunyer i Bover, que indubtablement l'ha empès fins a aquest lloc, en la divisió d'honor dels festivals de teatre. Però res de tot això hauria estat possible sense l'espurna i el foc inicial del grup de gent de teatre que conformaren El Talleret de Salt.

En Quim Masó, el seu germà Xicu i en Josep Domènech foren els impulsors d'aquest projecte teatral que revolucionà el panorama de Pastorets, passions i teatre amateur que planava lànguidament per la ciutat dels quatre rius.

Els gironins, i si més no la minoria de gironins que encara anem al teatre, sempre estarem agraïts a aquell Talleret que fou l'inici de gairebé tot.