fa molt de temps, en la galàxia ja molt llunyana de 1977, vaig assistir a l'estrena a Girona d'una pel·lícula que amb el temps ha anat afegint subtítols i addiccions en el seu títol. De ser la primera va passar a la quarta i de dir-se simplement La Guerra de les Galàxies va canviar a La Guerra de les Galàxies: una nova esperança. El cinema ja té aquestes coses, però a mi no deixa de sorprendre'm mai.

Aquell primer Star Wars va ser un xoc, era com un compendi de totes les històries d'aventures que havíem vist fins aleshores. S'hi barrejaven gèneres com el western, el bèl·lic i el d'espases amb la ciència-ficció, que fins aquell moment havia anat a la seva. Les aventures de Han Solo, Lucky Skywalker i la princesa Leia, en els mons d'Endor, Naboo o Tatooine, han quedat definitivament en el nostre inconscient com a part del nostre passat, potser el passat fictici al qual se'ns remetia a l'inici del film.

Després van venir dues pel·lícules més amb els mateixos actors i unes altres de nefastes amb uns altres, que van ensorrar el tema en la més absoluta de les misèries cinematogràfiques. Ara, gairebé quatre dècades després de l'inici de la saga, torna novament amb ànim de recuperar l'esperit inicial. Veurem què ens ofereix de nou aquest passat-futur. Segur que el temps galàctic, i el terraqüi, haurà passat inexorablement pels rostres dels actors, i també alguna cosa més.

Però segurament el pitjor no serà això, sinó el fet de comprovar com els anys han passat pels nostres ulls. D'una mirada de divuit anys a una altra de cinquanta i escaig. Ja no serà el mateix, milers de paperines de crispetes i de paquets de xiclet separen un fet de l'altre i l'experiència visual ja no és la que era, però, sobretot, ens envairà la melangia de pensar que potser la propera tongada de la sèrie -com aquell soldat de Salamina d'en Cercas- ja la veurem en el geriàtric o potser en una galàxia molt llunyana.