Jordi Bosch omple el pregó de les seves grans passions: futbol, gastronomia i Girona

Reproduïm el text íntegre del pregó de Fires que aquest vespre ha pronunciat Jordi Bosch a la plaça del Vi

23.10.2015 | 22:14
Jordi Bosch omple el pregó de les seves grans passions: futbol, gastronomia i Girona

Reproduïm el text íntegre del pregó de Fires que aquest vespre ha pronunciat Jordi Bosch a la plaça del Vi:


Soc gironí.
Joiosament gironí.
Absolutament gironí.
Ostentosament gironí.

Que us quedi ben clar, sóc de Girona.

Des que el nostre alcalde em va dir, tot passejant, «hauries d´anar pensant en fer el pregó de les Fires», que m´ha canviat la vida.

Primer, perquè he estat víctima de la síndrome del pregoner. De dia o de nit, a casa o al carrer, només estava pendent del pregó. Tot el que veus, toques, llegeixes, recordes, absolutament tot, ho relaciones amb el pregó. Quan, dies abans de les Fires, els nens pregunten als seus pares per un tipus que veuen anar tot sol pels carrers de Girona gesticulant i declamant, els hi diuen: «Deixeu-lo que és el pregoner».

Aquests dies he parlat amb els pregoners d´enguany de les festes de Santa Tecla a Tarragona i de la Mercè a Barcelona. Tots dos, bons amics. Del tarragoní Carlos Latre no n´esperava el «Jordi, has de ser tu mateix», quan ell és precisament un imitador, un gran imitador. L´Andreu Buenafuente va ser directe: «Sàpigues que no agradaràs a tothom». D´això en diuen donar ànims.

Avui sóc com un nen. Amb vestit i sabates noves com els que ens feien estrenar per les Fires, de petits, els nostres pares. Les meves germanes Pili i Isabel de conjunt, el meu germà Joan i jo exactament iguals, com si fóssim bessons.

He dit que sóc molt feliç. El pregó et fa dos grans regals. Comences a veure Girona d´una altra manera, amb més intensitat, amb matisos, com si tot fos nou, per a tulidats. No m´he tornat boig, les pedres et parlen. També et dol més el que no t´agrada.

Vas pel passei. D´altra banda, quan passeges per la ciutat, sobretot de nit, comencen a aparèixer tota mena de records, de noms, d´imatges, d´olors que semblaven obg de Fora Muralla i et sembla distingir la porta del que va ser el teu institut, el Vives. Sobtadament, recordes que fa 35 anys vas presentar els papers del títol de batxiller superior a secretaria i encara no l´has anat a recollir.

Segueixes pel carrer de Sant Josep i et sembla escoltar la veu del senyor Pla Cargol, cronista de la ciutat, a qui anàvem a veure a casa seva quan ell ja tenia 93 anys perquè ens expliqués la història de Girona. Cridava a la seva encara més vella i més sorda minyona perquè ens obrís la porta: «Doloooooores, Doooooloooores...».

Ja a la Força reconeixes el portal on hi havia Ràdio Girona. Com pujàvem per aquelles escales que mig amagaven un local de llumetes vermelles als baixos! Només entrar al pis de l´emissora, un gegantesc rètol et donava la benvinguda, que ara visualitzes: «Las posibilidades de la radio son infinitas».

I ja a la Catedral, recordes aquell Divendres Sant de l´any que vaig fer el pregó de la Setmana Santa i el bisbe Soler em va convidar a contemplar des de dalt de tot de les escales, a la seva vora, l´arribada dels penitents. És un moment solemne, majestuós. El silenci és absolut. I jo, mentrestant, pensava: «Ara quan baixi i arribi a l´Arc, l´únic bar que té una catedral al pati, què em dirà en Lluís?, en Lluís de l´Arc».

Avui encetem les Fires. Les gaudiran molt especialment els nens, tant les atraccions de la Devesa com molts actes de carrer. Jo m´ho passava molt bé, de petit. Però també de gran. I us explicaré per què.

Tinc sis nebots. Quan eren petits vam inventar-nos una nit màgica. Només ells i jo. Es diu La Nit Sense Límits. Consisteix que a partir de les vuit del vespre anem a la Devesa, sopem i llavors pugen a totes les atraccions i juguen a totes les parades que vulguin. Sense límits.

Un any, quan ja portàvem set hores „jo estava destrossat, brut, gairebé sense un duro, arrossegant dues pesades bosses plenes dels regals aconseguits a les tómboles, les escurabutxaques, les curses de camells, el tir...„, vaig suggerir amablement als meus nebots que potser seria bo anar a dormir. Em van dir:

„Que no vas anar al col·legi, el dia que explicaven el significat de l´expressió «sense límits»?

I la nit va continuar fins que només quedàvem els escombriaires que començaven a treballar i nosaltres.

Nens, no sé si els vostres pares pensaran que he tingut una bona idea, en explicar-vos això.

Com gairebé tots, vaig començar amb els cavallets i el tren de la bruixa. Les meves preferències, però, anaven cap a les emocions més fortes, que llavors es limitaven a la noria, el látigo i el guuuuusanito loco.

Hi havia una tarda que a la plaça de toros es feia l´anomenat espectacle còmic taurí, amenitzat per una banda anomenada El Empastre. Amb tots els seus músics disfressats i tocant de manera caòtica, torejaven „i dic torejaven per dir alguna cosa„ El Bombero Torero y sus ocho enanitos. Afortunadament, els toros, en realitat, eren vedelles que donaven un cop i poca cosa més als pobres nans que eren llençats sobre els animals amb la mànega del bombero torero davant les riallades de la mainada. Evidentment, els veritables animals no eren precisament els vedells.

Potser perquè ja m´agradaven la ràdio i el xou, em semblava fascinant l´inacabable xerrameca que sortia dels altaveus de la tómbola El Cubo:

„Y otra, y otra, y otra muñeca chochona.

La Devesa és a prop del meu barri, però jo vaig néixer a l´altra banda del riu, a la Clínica l´Aliança, a pocs metres del camp de Vista Alegre, on en aquells anys encara jugava el Girona Futbol Club, del qual el meu pare Arseni fou sempre soci, a més de jugador i directiu. El futbol i el Girona Futbol Club sempre han estat presents a casa.

La meva mare Pilar sempre ens deia: «Nens, jo m´he casat amb el vostre pare i amb el futbol». Els germans sempre hem agraït als pares que a les llargues sobretaules on ens explicàvem com havia anat el dia ells mai no parlessin malament de ningú. N´estem ben orgullosos.

Lògicament, hi havia una excepció: el futbol.

Un dia el meu pare va tornar indignat del camp del Girona perquè l´àrbitre ens havia perjudicat escandalosament en un partit contra el Figueres. Va entrar per la porta de casa i no se´n va poder estar de dir:

„És que no puc veure els de Figueres!!

„Papa „li vaig dir jo„, que la mama és de Figueres!!!

„Bé, tots menys la teva mare.

Aquests dies també he recuperat la banda sonora del futbol gironí, primer a Vista Alegre i després a Montilivi:

„Numbrus per la pilotaaaa!!!

„Hay caramelos, chicles, Darlinnns.

Els Darlins, per qui no ho sàpiga, eren uns caramels molt enganxosos que es venien en unes bosses de paper. Si en menjar-te´l no feies prou saliva, acabava enganxat als queixals com si fos ciment. Més d´un dentista gironí es va comprar un apartament a Platja d´Aro mercès als caramels Darlins.

A Vista Alegre, els dies que feia molt fred, el pare i l´oncle em feien sortir a comprar dos carajillos per a ells i un Cacaolat calent per a mi. Al bar els devia fer pena de veure´m mig congelat, amb els meus vuit o nou anys, i m´afegien un raig de conyac al Cacaolat. Arribava a casa content com un gínjol.

El meu pare era de Girona i mai no es va moure del nostre barri, on va néixer, el del Carril, de l´estació. També en deien l´Havana petita perquè alguns indians s´hi feren algunes cases en tornar d´Amèrica. La meva mare hi va anar a viure després de créixer a Anglès. Es creuaven sense dir-se res fins que el meu pare va fer el primer pas davant del restaurant de la família, La Pansa, al carrer de Santa Eugènia, a pocs metres de la fleca de Can Pont, on feien els millors llonguets del món.

Els meus avis i besavis venien de pobles que han fet créixer Girona al llarg dels temps, com Pontós, Amer (Sant Climent d´Amer), Crespià, Capmany, Sant Feliu de Pallerols, Espolla, Ribes de Freser i també del Pont Major.

Com a la pel·lícula, jo també he buscat i trobat els meus vuit cognoms gironins: Bosch, Molinet, Bars, Calverol, Joana, Bosch, Camps i Forch.

El barri tenia com a epicentre la plaça de l´estació, també la plaça del Marquès de Camps, el carrer de Santa Eugènia fins a l´estació del carrilet d´Olot i el carrer de Barcelona fins a l´estació del tren de Sant Feliu. Quan l´any 1969 es van tancar els carrilets „i és que deien allò de «el tren d´Olot que surt quan vol i arriba quan pot»„, les seves estacions i vagons abandonats es van convertir en el gran territori dels nostres jocs. Allà no hi entrava ningú més que nosaltres. Hi fèiem guerres de ganxets, que són els claus que serveixen per enganxar cables a la paret. Els de la plaça Poeta Marquina contra la resta del món. Una tarda deixàrem gairebé borni un futur membre del grup Sopa de cabra.

Quan la tramuntana feia acte de presència, es produïa al barri un fantàstic fenomen. La cara de la gent s´omplia de felicitat. El vent distribuïa generosament l´olor, l´aroma del cafè que sortia del torrador del Cafè Cornellà. Els efectes euforitzants de les substàncies volàtils que produeix el torrefacte del cafè n´eren els causants. Si el vent era una mica fort, l´olor del cafè de Can Cornellà omplia la ciutat. Aquell dia tots estàvem més contents. Una mica col·locats.

No em vull fer llarg, però m´apassiona parlar de Girona.

Aquests dies anirem a la Devesa, a la fira comercial, alguns també a les barraques, contemplarem embadalits els focs d´artifici, intentarem recórrer (si podem) els carrers de la Girona vella el dia de Tots Sants, rodejats d´artistes i artesans. Gaudirem de la cercavila, dels gegants i capgrossos i del correfoc, i aplaudirem els magnífics costums que vénen del sud: els castellers. «Del sud» vull dir de Tarragona.

Aprofitant l´esclat de la tardor, menjarem a casa una bona vedella amb bolets. Comprarem castanyes i moniatos. I, sobretot, haurem d´aconseguir que quan anem a la pastisseria a buscar els panellets ens en posin més de pinyons que no pas dels altres. Després, a les postres, repetirem com cada any la mateixa conversa: el preu dels panellets. Els gironins podem mesurar l´evolució històrica del cost de la vida només amb la pujada del preu dels panellets. Si Girona fos independent, podria adoptar el panellet com a moneda oficial.

El pregoner d´aquest any és un periodista. I no pas el primer. Ho agraeixo en la mesura que suposa un reconeixement cap a mi, als meus companys que modestament puc representar, cap aquest gremi a voltes tan incomprès, que ara viu temps molt difícils i que és imprescindible perquè una societat sigui veritablement lliure. Especial record i agraïment a tots els periodistes gironins que van acollir com un més un aprenent de periodista de setze anys.

L´ajuntament cedeix avui protagonisme a un ciutadà: el pregoner. Ho agraeixo, però en nom dels meus conciutadans també vull demanar una cosa. A tu, alcalde, als regidors, també als treballadors de l´ajuntament, des del reconeixement a la vostra dedicació: si us plau, mai no tanqueu la porta a un gironí que necessiti la vostra ajuda. Mai.

Valors com la llibertat, la igualtat i la justícia, pels quals l´alcalde, des de molt jove, i els regidors i amics de l´ajuntament heu lluitat, troben la millor expressió en els vostres despatxos. És aquí que aquests valors es concreten en una persona amb nom, cara i ulls, a qui la crisi o els tràngols de la vida han colpejat. Esperem que el futur pel qual ara lluitem doni a tots, però especialment a aquests darrers, una vida millor.

Acabo.

Els que hem marxat de Girona mai no hem marxat del tot. I no ho dic només perquè el també periodista Lluís Falgàs i jo, fa trenta anys, tornàvem com si fóssim estudiants tots els caps de setmana a Girona des de Madrid. Pots ser fora físicament, però mai no trenques el vincle. Saps que si passes per una mala temporada, estàs perdut o confós, entre els teus, aquí, a Girona, et trobaràs estimat i acompanyat.

Ara que veiem aquestes imatges horribles de gent refugiada, desplaçada i perseguida penso en la sort que tenim. Nosaltres no venim d´un lloc sense futur. Al contrari. Hem d´estar al seu costat perquè, fa molts anys, la nostra ciutat, els pobles de Girona, foren també llocs sense futur. I molta gent va haver de marxar, emigrar. I això sí que era no tornar. Som ja a Fires però hi podem pensar i actuar. No els oblidem.

Em dic Jordi Bosch i Molinet. No sé si us ho havia dit, però sóc de Girona.

Moltes gràcies i que passeu bones Fires.

Visca Sant Narcís!
Visca les Fires!
Visca el Girona Futbol Club!
Visca Girona!
I... Visca Catalunya!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema