Hi ha dies, com aquests de tardor, en què la memòria es veu assaltada per la inquietant presència de records literaris. Els astres s'instal·len en posicions estratègiques i conflueixen per influir-nos amb la seva llunyana però poderosa atracció. No sé per quina raó avui m'ha vingut al cap un conte de l'enyorat i mai prou ben ponderat Dino Buzatti, concretament aquella narració en què l'emperador encarrega la confecció d'un mapa del seu imperi.

Un mapa que, per reflectir tota la magnificència del reialme, ha de ser absolutament precís. No només s'hi han de mostrar els contorns geogràfics, els relleus, les vies de comunicació i les poblacions, en la carta hi han de figurar totes les cases, tots els camps i els arbres, fins i tot les pedres vora els camins i els rierencs que els rius dipositen en les seves ribes. Una legió de cartògrafs va elaborant el mapa, que va creixent a mesura que s'incorpora tot el que l'emperador exigeix.

I tant creix el mapa que finalment acaba per cobrir tot l'imperi com una segona pell. Damunt de cada casa, de cada arbre i de cada pedra hi ha la seva representació cartogràfica. Tot el territori ha quedat cobert per l'immens mapa i, de sobte, l'emperador s'adona que el mapa ha esdevingut com un nou segon imperi sobreposat al vell, un imperi que necessita ser representat amb un altre mapa, també molt i molt precís.

En dies de tardor com aquests, no sé per què em vénen al cap aquestes coses, ni sé si pot servir de metàfora per il·lustrar la situació en la qual ens trobem immersos. Però quan llegeixo els diaris i escolto les tertúlies no deixo de recordar aquell mapa que descrivia Buzatti i penso que potser sí que la realitat ha quedat superada per la seva descripció mediàtica i que, potser, hauríem de traslladar-nos tots a aquesta nova dimensió, tot esperant que algú ens la comenci a cartografiar novament.