Segueixo escoltant amb desolació les notícies, ara molt més detallades, dels atemptats a París. I enmig de tot el que es diu, molts adjectius defineixen l'atrocitat com a gihadista i islamista. Tothom escombra, habitualment, cap el terreny on els termes li semblen més còmodes. Però la ira, la desesperació i la ràbia que provoca la mort amb traïdoria sol emmascarar una visió més àmplia de la realitat. El món està en guerra. Però no és una guerra entre religions, ni entre cultures o tradicions. Tampoc és una guerra entre bàrbars i societats sofisticades. La confrontació és entre dues maneres de comprendre la vida.

Els que hem nascut en un món sota la influència del cristianisme, el valor del treball individual, les aglomeracions urbanes i el contracte social acceptem el nostre com l'univers «normal», el que hauria de regir en cada racó del planeta. D'això en diem occident. Però hi ha una realitat paral·lela a la qual ens costa arribar des de una mentalitat «occidental». L'Islam, d'influència també cristiana, i jueva, creix en un context de relacions patriarcals i tribals molt intens, on la comunitat està per sobre de l'individu. De fet els musulmans consideren membres de la comunitat, de la família, qualsevol altre musulmà del món, prescindint del seu lloc de naixement i ètnia. Aquest fet no eximeix en absolut que entre les diferents famílies islàmiques existeixin baralles, algunes d'ancestrals. Darrere d'aquesta llei primària rau la principal dificultat d'integració entre els dos universos. I també la principal font de conflicte. L'única arma per derrotar la incompatibilitat és la pedagogia, l'educació, d'ambdós fronts, l'occidental i el musulmà. L'educació en el coneixement de com és en realitat l'univers de l'adversari permetrà la tolerància. I ajudarà a comprendre que el concepte «integració» és molt diferent vist des de l'altre costat.

Estaríem, però, disposats a invertir dues generacions de gironins per ser pioners d'un món en pau?