S'ha conegut que Carles Puigdemont era alcalde de Girona quan ha deixat de ser-ho. Costa trobar en aquests anys fets remarcables que no siguin aliens a la vida quotidiana de la ciutat. Ha prevalgut l'arrenglerament en qüestions nacionals i patriòtiques, a disposició sempre de qualsevol cosa que passés o indiqués Barcelona -o sigui, el Govern català i la política nacional-, i s'ha convertit el ple municipal en un Parlament que tractava amb gran verbositat munió de qüestions sobre les quals no té cap competència.

Els dos fets més emblemàtics del seu mandat són la retirada del fanal de la plaça del vi i el nyap sobre l'Onyar. Un, el gest de passar comptes amb el passat, i l'altre, de la manca de sensibilitat, criteri i projecte que han adornat la gestió municipal. Les polítiques han estat continuistes en tots els camps amb petits retocs i més mitjans. S'ha accelerat la deshumanització del Barri Vell, s'ha contractat a dit una pila de persones de capacitat incerta i s'ha incrementat la despesa en propaganda.

Girona ha estat ignorada i menystinguda pel Govern català: ha abandonat el Trueta, deixa morir l'aeroport en benefici del de Barcelona i ni hi ha invertit, ni li ha pagat els deutes en temps i forma. Puigdemont ha defensat el menyspreu del Govern i no la ciutat. Potser aquest deixar clar al servei de qui està, ha facilitat que el gros dit d'Artur Mas l'assenyalés.

L'alcaldia ha estat un pas en una carrera personal. Esperem que tingui encert i seny, i mantingui els valors més positius de la seva personalitat: honradesa en el tracte dels diners públics i lleialtat.

Esperem que tingui l'encert de deixar l'alcaldia en mans d'una persona que no inquieti sobre els interessos que pugui defensar i representar. Al seu grup hi ha, almenys, dues persones discretes (sinònim d'intel·ligència), accessibles i treballadores.