Un 8 de març com el d'avui, però de fa 45 anys, aterrava per poques hores a Girona el ministre de l'Aire espanyol, el Teniente General don Julio Salvador y Díaz Benjumea, en visita «d'obres» a l'aeroport Girona-Costa Brava. Amb ell venia el director general d'Infraestructura i el Director General de Aeropuertos. Mes enllà que tots eren alguna cosa «general», a Vilobí els van rebre alcaldes, militars i el governador civil. No sé si per lloar els gironins o per tenir-los contents i enganyats, el governador es va referir en el seu discurs a la determinació dels gironins per tenir un aeroport «en pro del progreso y de la transformación de todo orden de la provincia». No se sap ben bé si és que la determinació gironina era més aviat poc generosa o és que qui dibuixava les ganes de progrés dels gironins era curt de gambals. Però el cert és que l'aeroport gironí va néixer escàs, obsolet i poc valent. I així ha seguit. I així seguirà si les coses no canvien.
El que cal assumir és si les coses han de canviar o s'ha de deixar morir d'inanició sistèmica les instal·lacions i l'univers menut que l'envolta. Cal abocar més recursos econòmics i emocionals sobre unes pistes buides d'avions i uns serveis sense clients? Per què fer el ridícul proposant un baixador de l'AVE prou lluny de les portes d'embarcament com per ser útil i massa a prop de Girona com per ser completament inútil? Si els sectors econòmics de la comarca no han fet absolutament res en anys amb certa solvència, més enllà de reclamar l'impossible traspàs del seu control al territori, quin interès s'ha de tenir a mantenir un dinosaure com aquest?
Per salvar-lo caldria un concurs d'idees, una agència de promoció seriosa que exercís d'oficina comercial i la complicitat dels sectors econòmics gironins a l'hora d'invertir-hi recursos. En paraules del governador de fa 45 anys, una nova «determinació» en pro del progrés. O seguir contents i enganyats.
