les muralles d'anagoor

08.08.2016 | 07:18

Anagoor és una ciutat del Tibet que va néixer de la imaginació desbordada de Dino Buzzati. Les seves muralles d'entre vint i trenta metres d'alçada s'estenen ininterrompudament al llarg de quilòmetres i quilòmetres. Espaiadament entre les torres, que sobresurten aquí i allà, hi ha portes que sempre estan tancades. Malgrat tot, una multitud de persones, rics i pobres malden per entrar-hi.
De tant en tant truquen a la porta perquè es diu que, si no ho fan, no s'obriran mai. Però de fet mai ningú ha vist o sentit els habitants de la ciutat, només, ocasionalment, unes lleus fumarades sorgeixen formant espirals damunt els teulats. El mateix narrador de la història, que hi va anar de visita, acompanyat d'un guia del país, va esperar vint-i-quatre anys per si s'obria alguna porta. Però la porta no es va obrir i quan se n'anava els pelegrins del campament li deien, sacsejant el cap: «Eh, company, quina pressa! Cal tenir una mica de paciència! Demanes massa a la vida». Si Buzzati hagués viscut en aquesta Catalunya del procés, en comptes de viure en la Itàlia de la postguerra, tindria novament material per escriure innumerables contes i podria també anar de visita a la ciutat mítica que allotja el Tribunal Constitucional, el Senat i el Congrés, i també un govern que governa fantasmagòricament des de fa gairebé un any. És una ciutat que s'assembla força a l'Anagoor del conte, sobretot perquè a les seves portes hi acampa un grup d'irreductibles federalistes que encara esperen que s'obri alguna porta.
Traguem-nos-ho del cap, les portes no s'obriran, ni a Anagoor ni a Madrid, i a Catalunya cada vegada tenim més clar que hem de passar pàgina i que no podem esperar eternament com ho fan també els personatges d'El desert dels Tàrtars, una altra narració immortal de l'escriptor de Belluno, ni podem deambular obcecadament pels carrers com Galeone, aquell gos que va veure Déu, tot i que, ara que hi penso, aquesta és una altra història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema