Tinc un amic que diu que no em mullo gaire quan escric. Que guardo la roba abans de nedar. I ben mirat té raó. No em vull pas defensar, però cal admetre que és una condició molt gironina la de voler quedar bé amb tothom. Ho fan els botiguers, els cambrers de bar, els polítics de la majoria de colors, els funcionaris de finestreta i algun que altre periodista. Per davant es queda bé però a la que girem l'esquena som capaços d'assassinar-nos a queixalades. És un dels peatges que cal pagar per viure en una ciutat petita i delicada feta de pedra freda, farcida de fòssils. Farcida la pedra, vull dir. Suposo que és per això que no passa gaire res quan dos regidors s'esbatussen en el ple municipal i als diaris per una factura estratosfèrica i després s'estimen d'allò més sota les voltes de la plaça del Vi. O que els més cultes de la ciutat aplaudeixin un concert de música moderna a la Devesa i que després, a les barres de bar, posin a parir l'Ajuntament per haver donat permís per fer el concert a un històric convergent gironí.
Com quan històrics socialistes s'arreglaven condominis al barri vell quan el consistori era d'esquerres. Viure en una ciutat on tothom sap tot de tothom i ningú diu res per por a sortir esquitxat, a perdre un contracte laboral o a deixar de ser convidat als actes públics més sonats, modula molt com es diuen les coses en públic. A no ser que et fabriquis un personatge com l'Albert Soler, al que se li en refot tot i tothom, i li deixes dir el que li roti. Però aleshores és tan excessiu que no saps quan parla seriosament.
La diversitat de pensament és un valor fabulós per a qualsevol ciutat. El respecte per aquesta diversitat és una virtut que cal protegir. Però el bonisme no ha de ser l'excusa per evitar prendre partit pel que es consideri just i correcte. Per exemple: és un gravíssim error que l'Ajuntament de Girona assumeixi el cost d'enderroc del finger de l'estació de l'AVE i que s'hagi fet Escape in the park a la Devesa.
En què més creieu que ens hauríem de mullar?
