Ami em van ensenyar que l'aigua era incolora, inodora i insípida, però l'aigua de pluja que queia el dotze d'octubre tenia sempre el color grisenc de la decadència, l'olor putrefacte de les mentides i el gust amarg de la derrota. El dia de la "Hispanidad", o de la "Raza", era una jornada per quedar-se a casa i esperar que la pluja acabés de caure.

Espanya s'entesta a continuar celebrant aquesta diada abstrusa, convertida en festa nacional, amb desfilades militars ostentoses i amenaçadores. La "Hispanidad" era un concepte carrincló que els espanyols es van treure de la màniga precisament quan van perdre la darrera de les seves possessions americanes i el seu somni imperial se n'anava a fer punyetes.

Ara mateix la "Hispanidad" només és la noció que tenen els espanyols de tot allò que ja no és seu, però que encara guarda alguna essència en l'eco de la llengua castellana i en l'ADN de la seva llet imposada amb la força de les armes, sota l'etiqueta de "mestizaje". Des d'aquest punt de vista, els catalans també som i serem "Hispanidad", mal ens pesi.

El 12 d'octubre tornarem a sentir l'himne sense lletra d'una Espanya que es dissol en el fang de la seva corrupció, però en dies com aquest, i després de l'aigua que ha caigut en els darrers anys, potser el que ens dol més als catalans és el silenci corprenedor de les veus d'Espanya que haurien de parlar i que callen. Han hagut de passar molts anys, però finalment s'ha fet realitat aquella predicció de Miguel de Unamuno i d'aquella "España nueva" que volia el manc general Millán-Astray, n'ha sorgit la "España mutilada" a imatge i semblança seva: "Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo como se multiplican los mutilados a su alrededor".