El Dia dels innocents és la celebració més rara del nostre calendari, una barreja de costums romans sorgits de les saturnals, passats pel sedàs de la tradició catòlica més obcecada i arrebossat amb el sentit de l'humor casernari de la Castella profunda, un humor que, si algun color ha de tenir, és el de les camises blaves dels falangistes. Entre els uns i els altres ens han plantat la llufa del Dia dels innocents i no hi ha manera de treure'ns-la de sobre.

Però el problema és que la innocència sempre ha cotitzat a la baixa. Qui més qui menys se sent culpable d'alguna cosa, sobretot els que de petits ens van ensenyar que havíem nascut marcats pel pecat original. Avui en dia això ja no s'explica a les noves generacions, però tampoc cal, perquè abans de tenir ús de raó ja han vist tots els crims possibles a les sèries de televisió. La innocència és com un ós de peluix gastat i vell que algú ha abandonat a les golfes.

Tots som culpables per acció o per omissió, per haver dit o per callar i la innocència ja no és una excusa o un atenuant, sinó un greuge afegit, un pes que es porta a sobre i que ens pot esclafar en qualsevol moment. Arribats a aquest punt de la història, tots sabem que la innocència no pot ser sàvia, ni la saviesa pot ser innocent, que la vida és amarga i que la felicitat només és una il·lusió momentània dels sentits.

A diferència del que passa el Dia dels difunts, en què tothom honora els que ja no hi són, cada 28 de desembre insisteixen a recordar-nos la miserable tradició de ridiculitzar la ingenuïtat, d'estigmatitzar la bona fe i de commemorar el patiment i la mort dels innocents fent-ne befa. Ja em perdonaran la meva evident demostració de candidesa, però penso que aquest dia hauria de servir per a tot el contrari. Ara que es comença a parlar de la reforma horària, no hauríem de parlar també d'una reforma de les tradicions?