Avui, quatre de gener, és un dia qualsevol i a mi em pertoca escriure el primer article de l'any, un article com tots els que faig en aquesta secció: intimista, quotidià i planer. No confondre si us plau amb planià, que és un altre registre i, sobretot, un altre nivell que em sobrepassa. Les meves Barretades són gasetilles d'estar per casa, de llegir amb espardenyes a la vora del calefactor i, si es fa amb la versió en paper, de retallar després de llegir per posar sota la gàbia del periquito.

Però no creieu pas que aquesta mena de literatura sigui fàcil de concebre perquè, en primer lloc, s'ha de tenir molta memòria, igual que quan es volen dir mentides. Amb això no vull dir que les Barretades siguin falsedats absolutes, sinó que per no repetir-me em cal recordar si abans ja ho he escrit d'alguna manera, a vegades fins i tot de la mateixa manera.

L'actualitat mundial produeix temes nous a cada instant i els grans columnistes i tertulians tenen matèria per continuar opinant fins al dia del judici final, però la quotidianitat en genera pocs i els pocs que hi ha s'assemblen molt entre ells. Quan he parlat del meu gat una vegada, posem per cas, ja he cremat totes les possibilitats de tornar-ne a parlar i el mix, malgrat tot, segueix allà. Només el pots tornar a mencionar en el supòsit que la bèstia mori atropellada tràgicament, o a causa d'un atemptat terrorista, o que arribis a demostrar -cosa que sempre he sospitat- que el felí pertany a una cèl·lula gihadista dorment.

Però la vida no és emocionant, la nostra existència és rutinària i previsible, i no interessa gairebé a ningú, a vegades ni a nosaltres mateixos i molt menys al nostre gat. Només ens escolta -per obligació professional- el psicoanalista, l'inspector d'hisenda o el cambrer del bar de la cantonada. I, tot i saber-ho, intentaré un any més de tornar a omplir les Barretades amb els meus sentiments i les meves dèries, potser amb l'única esperança -i espero no repetir-me- d'anar afegint vida a la vida.