La vida segurament seria millor amb notes aclaridores a peu de pàgina, amb comentaris en off, música de fons i amb un bon guió que ens permetés respondre sempre amb frases enginyoses.
Però res és perfecte i segurament algú s'entrebancaria amb la nota 323, passaria un semàfor en vermell, distret per una veu que diria «I mentrestant en algun indret de Catalunya...» o acabaríem embogits per una adaptació minimalista de l'Obertura de Dido & Aeneas de Purcell per als títols de crèdit del nostre cap de setmana.
Hem de ser conscients que no som superherois, que no vivim immersos en una superproducció de Hollywood, que l'entorn no el podem modificar amb eines de Photoshop i que la nostra vida no es pot posar constantment en «Game Mode». El món és el que és i, posats a fer, és tan 3D com el millor 3D i la realitat, per fosca que sigui, no deixarà d'existir per molta tecnologia que hi posem pel mig.
Hem de plantejar-nos que potser hi ha coses que ja està bé tal com estan, que no cal actualitzar la nostra intel·ligència amb la darrera versió de software i que no cal millorar la vida amb realitats augmentades o amb el que sigui. Hem de tornar a aprendre a caminar o a córrer sense auriculars, a parlar sense intermediaris electrònics i, sobretot, hem de començar a organitzar actes sense Power Point, aquell programa de presentacions que no acaba mai de funcionar bé.
Serà difícil, ja ho sé, però ho hem d'intentar, i, en aquest darrer cas, ens estalviarem tots aquells llargs minuts d'espera, clavats a la cadira i patint vergonya pels altres, mentre el conferenciant intenta lluitar inútilment contra els elements tecnològics, minuts que sumats al temps perdut en altres pantalles són hores i dies de vida que podrem invertir, simplement, a viure.
