uina sort que hem tingut, en aquesta època nostra, de tenir el bàlsam fulgurant del futbol per amansir i per atiar les forces ocultes que mouen el nostre país. Quina sort que hem tingut, m'exclamo de nou, de tenir aquest noi d'accent argentí, poc llegit i una mica sorrut, però que fa els gols necessaris i en el moment precís com per aixecar la brama dels nostres i ensorrar la dels adversaris.

Potser res seria el mateix sense ell. El periodisme s'esllanguiria en un marasme de decrepitud i la política seria encara més salvatge i canibalesca. En els bars l'alcoholisme no tindria excusa i les botigues de petards no farien calaix ni per la revetlla de Sant Joan. Les columnes torçades dels banquers s'inclinarien definitivament cap al color de les pèrdues i no hi hauria esma per redreçar-les amb els fons públics amb els quals contribuïm tots.

Tot se'ns faria més agre, fins i tot la dolçor de les postres dels menús de diari i els petons dels amants en les cantonades obscures. Un silenci hivernal ho embolcallaria tot, com el que plana en la flonja blancor dels paisatges nevats o damunt dels camps florits d'ordi de Canapost, on només gosen xisclar cap al tard alguns falciots desvergonyits. Res seria igual sense el Barça d'en Messi.

Horaci, que va llaurar -en llatí- els camps d'una literatura excelsa, va deixar frases per a la posteritat, que figuren encara en els frontispicis més il·lustres. Va ser ell qui va dir allò de «Beatus ille», «Carpe diem» i l'«Aurea mediocritas», però també és d'Horaci aquella vella mentida que assegurava que era dolç i decorós morir per la pàtria. Nosaltres, que hem tingut la sort de coincidir en el temps amb el Barça de Messi i que no hem tingut l'obligació de lluitar en guerres sagnants, ens veiem ara amb cor de capgirar-la per esculpir en el nostre destí que «Dulce et decorum est pro patria vivere».