La batalla devia ser esgarrifosa. Al parc infantil de l'avinguda Pericot, hi havia ahir al matí fins i tot jocs arrencats. La batalla, és clar, va ser contra els elements, que des dels temps de Felip II i la seva armada teòricament invencible se sap que són les batalles més cruentes. «Jo no he enviat les meves brigades municipals a lluitar contra els elements», podrien dir l'alcaldessa o algun responsable municipal, a semblança del pobre monarca. Ho podrien dir si s'haguessin apropat a la batalla, o almenys al paisatge després d'aquesta. No va ser el cas. Si més no els veïns i comerciants que van ser interrogats ahir per aquest periodista, no havien vist ni de lluny cap responsable municipal que anés a interessar-se per la situació. Devien ser a Barcelona, en l'acte setmanal proreferèndum.

-Aquí? A interessar-se per nosaltres?

Les treballadores d'un Condis, traient aigua encara ahir a l'hora de dinar, se sorprenen de la pregunta mentre expliquen que el dia anterior entrava aigua al local per tres vies diferents: del carrer, del sostre i de les piques dels lavabos. Si veiessin algú de l'ajuntament entrant a preguntar, caurien de genolls a terra lloant el Senyor.

El Senyor, per cert, tindrà els camins inescrutables, però des de la façana de la veïna església de Sant Josep -sempre al barri de Pericot-, semblava avisar de la tromba d'aigua: Ostium Pacificum, es pot llegir amb lletres vermelles a sobre de la porta que dóna entrada al temple, en clara advertència del que ens cauria sobre els gironins. Ostium no cal traduir-ho, i pacificum, atesa la violència de la ostium, indicava a qui volgués entendre-ho que ens cauria del cel tot l'oceà Pacífic. Amén.

Si em permeten un petit parèntesi, al barri de Pericot poden estar una mica oblidats per l'ajuntament, especialment en comparació amb el centre de Girona, bé, en comparació amb el centre de Girona tothom està abandonat. En altres barris més perifèrics també s'haurien estranyat de la pregunta de periodista, però perquè gràcies a aquesta s'haurien assabentat que formen part d'una ciutat, que té ajuntament i en el qual hi ha representants municipals. A Can Gibert, per exemple, no diguem a Vila-Roja, ningú no es preocupa si no tenen notícies de l'ajuntament després d'una riuada. Al bar de sota casa, l'amo oferia ahir al matí, als parroquians que marxaven, consells gratuïts perquè no s'hagin de refiar d'ajuts externs.

- Adios, y esta tarde coge la zodiac.

Fi del parèntesi. Tornem al barri del Pericot.

Al bar Paddock, la dona de l'amo, fregona en mà, assegura que porta 24 hores recollint aigua, mentre una clienta mostra imatges del dia anterior amb el seu telèfon mòbil. La dona explica que tenen el garatge inundat. De fet, no hi ha conversa, al bar o al carrer, que no giri al voltant de la batalla contra els elements sostinguda poques hores abans. Impossible no recordar-la a cada pas, si a les voreres hi ha tones de glaç, si camions de bombers treuen aigua dels pàrquings, si la brutícia s'acumula per voreres i embornals, incloent-hi entre aquesta ampolles de cervesa que a saber si també van caure del cel, durant aquella mitja hora que en semblava caure de tot.

A la clínica dental Roura i Brau es troben també fregona en mà, sens dubte l'estri més vist avui a tot el barri. El dia anterior l'aigua va començar a sortir per les piques que tenen a cada box, quan encara tenien dues clientes a dins. Les dones van tenir la fortuna que l'hecatombe es va produir quan ja havien acabat la consulta. Pocs metres més amunt, el gimnàs Sport Studio té obert excepcionalment -els dissabtes tanca- per a arreglar les destrosses de l'aigua, que quan s'hi posa no té pietat ni de les peses.

A poc a poc, el barri tornava a la normalitat, però els supervivents de la batalla no podien evitar mirar al cel, on núvols negres amenaçaven fer saltar pels aires la treva.