No és cap acte de masoquisme il·lús. Però sentint tan properes les campanades de la mort salvatge tocades per uns botxins amb l'ànima de fusta, em retorna una i una altra vegada aquesta salmòdia de Llach: «Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.»
I els anomeno només assassins. Ni gihadistes, ni islamistes radicals, ni fonamentalistes. No vull parlar «d'ells» i de «nosaltres» per acabar explicant que estem en estat de guerra entre dos mons.
Els «ells» són tots musulmans i el «nosaltres» identifica l'occident dels cristians, potser també dels jueus i dels ateus? «Ells» són els membres de Daesh? Els captats per l'autonomenat, i ara acceptat per tothom, Califat? Les dades reals són clares: el 95% dels morts en mans de Daesh són musulmans. Així que, en un sentit global, qui són «ells»? Em nego a canviar-los l'etiqueta: són els delinqüents, els assassins, els fora de la llei, els que menyspreen la vida humana i la llavor de futur que hi ha en cada acció vital.
El terme musulmà s'associa en àrab al mot creient. «Ells» no són musulmans, són escòria. No són creients més que de les mentides que volen creure's, com ho és un drogaddicte, un violador o un traficant de vides humanes. Són porqueria que cal netejar sense gaire miraments.
No és una qüestió d'integració o d'assimilació. A un assassí despietat no se l'ha d'integrar ni se li ha d'admetre res més que no sigui l'abandonament del seu delicte i el rescabalament proporcionat a la societat agredida. Prescindint de la religió, ètnia, color de pell, costums de vestimenta o preceptes alimentaris.
«Ells» són deixalla i prou. Tractar-los amb més dignitat a través de noms opulents i pseudocientífics és atribuir-los una vàlua que mai han tingut ni tindran. Explicar la seva perversió amb l'excusa de la religió no ens fa ni més bons ni més invulnerables. «Ells» són la merda. Nosaltres hem de ser la vida.
«Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies», escòria de la humanitat.
