Eusebio Lavado

Els humans tenim les nostres llums i les nostres ombres. A mi l'Eusebio Lavado sempre em va semblar una persona excepcional. Ara en veu alta afirmem que era un lluitador, un batallador. En veu baixa hi ha qui afirma, en to conspirador, que era un torracollons. Que potser es passava una mica amb allò de "Mas Ramada, temps de lluita". Molts afirmarem que va fer moltes coses pels barris del Sector Est. Així ens ho semblava en llegir el que escrivia i defensava amb passió. Potser algú dirà que era un pesat victimista que amb un punt de demagògia abusava dels contrastos. El seu tracte era amable i fins i tot carinyós amb tothom. Algú que el tractés en altres àmbits opinarà tot el contrari. Ho ignoro. Perquè en veu alta a tots ens agrada quedar bé. Però amb veu petita gaudim destrossant les reputacions dels altres atribuint-los totes les males intencions de l'univers. En veu alta recorrem a tòpics populars que desapareixen amb la veu baixa per convertir-se en etiquetes absolutes que minen la memòria de qui ja no hi és. Així que, si em permeteu, optaré per la sordera. I em quedaré amb els fets. L'Eusebio em va donar una lliçó de coherència que mai podré oblidar. Sovint el veia en actes que les associacions organitzen a la ciutat. En un d'aquests em va agrair que defensés la seva lluita en algun escrit, però em va preguntar: "coneixes la Font de la Pólvora o el Mas Ramada en persona com per parlar-ne? Doncs fins que no els trepitgis no en tornis a parlar, encara que sigui per bé.". M'ho va dir amb un somriure rodó.