El mes de setembre de 1982, la ciutat de Girona es va agermanar formalment amb el comune di Reggio Emilia, una ciutat de la regió de l'Emilia-Romanya al nord d'Itàlia. Quan va sorgir la notícia en algun diari local, hi va haver gent que es va posar les mans al cap, pensant-se que el Reggio del qual es parlava era el de Calabria, una ciutat del sud, a la punta dels dits de la bota italiana, just davant de Sicília.

En un moment en què la democràcia municipal catalana encara estava en les seves beceroles, no semblava que aquell Reggio empobrit i corromput pel crim organitzat, fos el millor exemple a seguir. Però aviat l'alcalde de Girona va deixar clar que es referien a la Reggio del nord, la del formatge, capital d'una província d'unes característiques molt més semblants a les gironines. La serenor de la vall del Po era la que calia imitar i Girona ho va fer, culminant-ho amb una rehabilitació de les cases del Barri Vell on es reproduïen els colors terrosos dels palaus del renaixement.

Trenta-cinc anys després d'aquell agermanament, he fet un viatge llampec al nord d'Itàlia. He pogut flairar fugisserament l'aroma de la Llombardia, del Piemont i del Vènet, i he omplert de nou la meva paleta personal amb els colors dels seus carrers. He copsat el silenci venerable de les places al captard, l'harmonia envejable dels murs i l'educada parsimònia dels cambrers que et porten un ristretto com si fos la culminació d'una obra mil·lenària.

He vist tot això, ponderat amb els clarobscurs -que hi són-, i em pregunto si hem continuat seguint l'exemple o no de la Reggio del nord. Girona probablement sí, encara, però moltes altres poblacions més aviat han derivat cap a l'altre extrem, apostant cegament per un turisme desaforat, que apel·la, conscientment o inconscient, a les més baixes passions -alcohol, prostitució, tabac, estupefaents, etc.- i que ens acosta més al model de la màfia que al moll de l'os de la Europa més civilitzada.